El despatx parroquial i l’atri dels gentils

Recordo unes colònies parroquials, a un poble de la Segarra, fa anys, molts anys... Jo era un jove capellà, ben disposat i força disponible: feia de consiliari de l’esplai, tot i que això d’anar de campaments mai m’havia agradat, gens ni mica, ni de petit ni de gran, però tocava i ho feia el millor possible.

Al poble en qüestió vaig anar a oferir-me al rector per ajudar-lo. Em va portar ràpidament fora de l’església, a la plaça del poble, per asseure’ns tot dos a la pica de la font, al bell mig de la plaça. “És que tinc despatx parroquial”, em va dir. I davant la meva sorpresa, rialler i eixerit, s’explicà més o menys així: “és que aquest és el meu despatx parroquial: per aquí passa tothom, i entre un bon dia i un bon tarda, ho arreglem tot”. Em va quedar gravat.

D’aquesta mena de despatx parroquial ara en diríem l’atri dels gentils, una expressió que està de moda. De vegades la sofistiquem, amb encert, però la sofistiquem. Així, la Sagrada Família, tant impactant i notòria, especialment després de la seva consagració per Benet XVI, és ara un altre “atri dels gentils”, la cruïlla de creients i no creients que poden conversar, i entendre’s, a propòsit de la joia artística i els seus significats. El concepte atri dels gentils és, sens dubte, important i marca pautes pastorals que crec cal aprofundir i materialitzar.

Però jo em quedo amb la font del bell mig de la plaça del poble, ara atri dels gentils. Allà hi passa tothom, i amablement, si hi ets, tens ocasió d’interessar-te per tothom, de fer-te present, de significar disponibilitat i acollida. Perquè si no venen a la casa de tots, al temple, és inútil quedar-se amb aires rondinaires i acusatoris: més val anar-los a trobar, per allà on passen o allà on són, a la plaça o al cafè, tant se val, on calgui.

La veritat és que no recordo el nom d’aquell mossèn. Però en recordo la grandesa sacerdotal. Gràcies mossèn: vas descobrir una eina pastoral, un espai, ben abans que els doctes ho pregonessin!