La Paraula s’ha fet nen

Què representa Jesucrist en la meva vida? Com entro en relació amb Ell? Són preguntes importants. Sé que la seva presència es realitza de moltes maneres diferents. N’adverteixo el rostre i la veu en els pobres i necessitats, en la reunió de diferents persones en nom seu, en els signes eucarístics del pa i del vi, en els racons de la meva interioritat... Hi ha una altra manera d’entrar en relació amb Ell, que em resulta fonamental: la Bíblia.

Parteixo d’una convicció, arrelada en la meva fe. Per Nadal, celebrem que «la Paraula s’ha fet home» (Jn 1,14), és a dir, que es va convertir en la veu i en el rostre de Jesús de Natzaret. Per això, no és estrany que s’afirmi que «la Paraula eterna s’ha fet petita, tan petita per estar en un pessebre. S’ha fet nen perquè la Paraula estigui al nostre abast» (Verbum Domini, 12).

A la pràctica, com es desenvolupa aquest procés? La lectura diària i la reflexió atenta als textos bíblics, tasques totes dues fetes en un clima d’oració, més encara en el context de la celebració eucarística, em proporcionen les claus per desxifrar l’enigma de la condició humana i obrir-me a la persona de Jesús, especialment en la narració dels evangelis. No és fàcil entendre’s un mateix. No és fàcil entendre el món. No és fàcil entendre la comunitat eclesial. No és fàcil discernir quins són els camins que he de transitar en la meva vida per conviure amb alegria i coherència la meva fe en Déu i la meva existència personal. La Paraula es desvetlla i els textos que, de vegades, resulten hermètics, es converteixen en focus de llum que il•luminen les situacions més diverses de la vida. Aleshores, experimento la revelació de la persona de Jesús. Les seves idees, els seus sentiments, els seus criteris d’actuació... em serveixen de pauta. No es tradueix en imposicions. Hi ha proposta i invitació.

La Paraula educa la meva manera de pensar, tal com Jesús va fer amb Pere: «No veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mc 8,32), perquè Pere volia interferir en els plans divins anteposant els seus. Jesús pregunta als mestres de la llei quan s’adona dels seus pensaments: «Per què penseu amb dolenteria dins vostre?» (Mt 9,4). La meditació de la Paraula contribueix a donar-me una visió nova de la realitat, tot i que persisteixen els vells esquemes que es resisteixen a tenir un horitzó nou.

La Paraula configura la meva manera de sentir: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn» (Ez 36,26). A la paràbola del samarità, el sacerdot i el levita mostren un cor de pedra davant de la víctima dels bandolers, com el fill gran de la paràbola del fill pròdig davant del seu germà petit que torna a casa. No es compadeixen, al contrari que Jesús davant una vídua de Naïm que enterrava el seu fill únic: la va veure, i se’n va compadir. Pau resumeix molt bé la tasca dels seguidors de Jesús: «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5).

La Paraula serveix de pauta i guia per a la meva conducta, tot i que les tendències arrosseguen en un altre sentit. Jesús convida a un discerniment: «Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?» (Lc 12,57). Les paraules de Maria als servents a les bodes de Canà són clares: «Feu tot el que ell us digui» (Jn 2,5). Qui va tractar el bandoler ferit com el proïsme?: «El qui el va tractar amb amor.» La recomanació de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37). Com actua Ell davant dels que pateixen, els malalts, els poderosos...? Aquest és el punt de referència.