(Glòria Barrete –CR) La dignitat dels pobres, la precarietat laboral, el paper de la dona a Turquia, o la secularització de la societat són alguns dels aspectes presents en el rerefons de les pel·lícules i documentals de la XII Mostra de Cinema Espiritual. Aspectes de plena actualitat que a través del cinema són narrats a l'espectador en forma de comèdia, drama o animació i, que en molts casos, compten amb un missatge transcendent en els seus fotogrames. Enguany, el director italià Giani Amelio, autor de pel·lícules conegudes com La città del sole (1973), Lamerica (1994) o Niños robados (1992) està representat a la Mostra de Cinema a través del visionat de dues pel·lícules seves, Il primo uomo, que es podrà veure a la Filmoteca de Catalunya el 4 i 5 de desembre, i L'intrepido, projectada el 10 i el 13 de desembre també a la Filmoteca.
El consagrat director, que compta amb més d'una cinquantena de premis i que va estar nominat a un Òscar el 1990, ha passat per Barcelona. CatalunyaReligió.cat ha aprofitat per parlar amb ell sobre les seves pel·lícules i sobre el missatge transcendent en el seu cinema.
Com expressa vostè la transcendència en el seu cinema?
Penso, sincerament, que és difícil trobar en el meu cinema la figura d'un Déu cristià o inclús la transcendència. Vaig fer una pel·lícula on es tocava el tema de la religió -la città del sole-, però crec que vaig fer la pel·lícula més laica del món, perquè explicava l'Església dels anys seixanta d'una manera molt, molt crítica, a través de la figura d'un sacerdot -Tommaso Campanella- que té molts problemes no amb Déu, sinó amb els qui són presents a la Terra, amb l'Església. Jo explico en aquella pel·lícula el procés que Tommasso Campanella pateix i del qual se sap molt poc perquè se sap més de Giordano Bruno, sobre la mort de Bruno, cremat viu en el Campo dei Fiori a Roma. Campanella, en canvi, va jugar amb l'ingeni que el va portar a esquivar el perill de la Inquisició, va preferir estar a presó durant 24 anys, després emigrà a França i allà va escriure un llibre meravellós -la città del sole- que d'alguna manera està basada en la República de Plató i on parla d'una societat on l'home és al centre i que algú la pot definir com a socialista, tot i que al 1802 no es podia emprar aquest terme.
I per a vostè, on queda Déu?
Jo crec que com a home, més que com a cineasta, prima més la idea de posar en el centre de la meva moral a l'home, a la persona, perquè expresso la figura d'un Déu, no del Déu cristià, o del musulmà, sinó que penso que la figura d'un Déu fa perdre de vista el concepte d'amor entre els homes, entre les persones. El món el podem viure nosaltres, i quan un esmenta 'el Regne del Cel' és fruit de la predicació fa dos mil anys d'un filòsof extraordinari que va ser Jesucrist; jo, però, faig distinció entre Déu i Jesucrist perquè crec profundament en el pensament de Jesús, en la revolució increïble que va aconseguir fer a través de les seves paraules i el trobo molt actual perquè l'interpreto com sé interpretar-lo, no com l'interpreta l'Església.
A la Mostra de Cinema Espiritual d'enguany es visionen dues pel·lícules seves, Il primo uomo i L'intrepido, què pretén amb elles?
La consciència de la humanitat. Viure confirmant que has de comptar amb totes les teves forces i que s'ha de respectar l'altre, això per a mi és el primer manament. D'aquest principi neix un comportament que podem definir com religiós. Jo el defineixo com la doctrina de Jesucrist, perquè Jesús ha predicat la lloança, però no una lloança entre gent que es baralla, sinó la lloança entre gent que s'entén; aquestes dues pel·lícules crec que representen el coratge de viure algunes situacions de crisi profunda, i el coratge de viure aquesta crisi amb respecte cap a l'altre. A la primera pel·lícula anomenada, Il primo uomo, un home abandona el seu fill perquè no el troba físicament agradable, el troba malalt. No té el coratge d'afrontar-ho, i després serà el fill qui li oferirà la mà, qui l'ajudarà, qui li dirà: s'afronta la vida, encara que es tinguin problemes. La segona pel·lícula, L'intrepido, compta amb un protagonista, un home que viu la crisi d'aquest moment, la crisi del treball, i s'ofereix pel treball dels altres; sembla que fa un sacrifici, però és el seu mode d'expressar la seva pròpia dignitat, amb la figura d'un àngel. Amb aquesta metàfora vull expressar que cadascú de nosaltres ha de trobar la pròpia força, s'ha de trobar en les pròpies forces el mode d'ajudar-se. És un missatge, en totes dues pel·lícules, per dir que la vida la vivim nosaltres, que la religió malinterpretada pot provocar dany, com hem vist a la història i com veiem encara avui, ja que quan la religió esdevé fanatisme és una tragèdia, però quan la religiositat, no la religió, és un model de vida per a nosaltres és un bé.
A l'Església sovint li costa comunicar el missatge...
Jo crec que no cal comunicar el missatge com si estiguéssim en un púlpit, en una església. El director de cinema no és un sacerdot; el director és un home que comunica als altres homes que paguen una entrada per entrar al cinema, mentre que a l'església s'hi va gratuïtament. Penso que un narrador, un que escriu una història o un que fa una pel·lícula no ha de posar-se en una posició més alta que la persona que el va a escoltar. A mi em fa recança això d'escoltar a algú des d'un púlpit. Jo si fos sacerdot parlaria entre els fidels, de fet quan faig classe de cinema a la universitat no sé parlar des de la càtedra, sinó entre els alumnes. El missatge arriba si tu el fas arribar i si per fer-ho et poses a la mateixa alçada que el teu interlocutor.
El dimecres 2 de desembre s’inaugurarà oficialment la XII Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya a la Filmoteca de Catalunya, però durant el mes de novembre ja s'han iniciat les projeccions. L’acte d'inauguració comptarà amb la participació d’Enric Vendrell, director general d’Afers Religiosos, Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya i Peio Sánchez, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya. A continuació, es projectarà La leggenda del santo bevitore, presentada per Josep M. Caparrós, catedràtic emèrit d'història contemporània i cinema de la Universitat de Barcelona.
La XII Mostra ha programat 14 pel·lícules doblades o subtitulades al català, que es projectaran a cinc localitats (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vilassar de Mar), i comptarà amb 19 especialistes en religió o cinema que, abans de cada projecció, presentaran les claus de l’obra. la mostra està organitzada per la Direcció General d’Afers Religiosos amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya i de l’Obra Social “la Caixa”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.