L’Església i el col·lectiu LGTB davant del mirall

Ja em perdonaran però la xerrada d’aquest diumenge sobre homosexualitat a l’església de Santa Anna serà l’acte amb més èxit que ha organitzat la pastoral de joventut a Catalunya les darreres dècades. Èxit si l’entenem com a ressò i impacte. Tenen l’aforament assegurat, encara que potser hi haurà més periodistes que joves. I se n’haurà parlat més que dels 3.000 o 5.000 joves es congreguen a l’Aplec de l’Esperit o al Canòlich Music.

Però aquesta repercussió també posa a dos col·lectius davant del mirall. A la mateixa església per la seva posició sobre de l’homosexualitat, i al col·lectiu LGTB per la concepció sobre els límits del debat públic i la seva gesticulació. I tots plegats sobre a què dediquem el temps.

Philippe Ariño és molt lliure de viure la seva homosexualitat com li sembli convenient. D’expressar-la o d’amargar-la. I que ho vagi explicant pel món no hauria de preocupar a ningú. El problema d’Ariño són les seves consideracions sobre els homosexuals que no fan el mateix que ell. Tot i que pot emparar-se en el magisteri de l’Església per fer aquestes consideracions.

El discurs de l’Església sobre l’homosexualitat té moltes contradiccions i fins i tot és àmpliament discutit en l’àmbit eclesial. Ariño és dels que defensa que les coses ja estan bé com estan, com qui defensa que és un error que s’obri la porta a combregar als divorciats. Però la postura d’Ariño és una dins de les que hi ha dins de la mateixa església.

El discurs d’aquest catòlic francès correspon a la branca més radical. Fins i tot considera que el papa Francesc és massa tou amb els homosexuals i que frases com “qui sóc jo per jutjar als gais” corresponen a un “discurs publicitari” per quedar bé amb tothom i no dir-los la veritat.

És aquesta la millor versió que pot oferir el bisbat quan –encertadament- decideix tractar l'homosexualitat amb els joves? Doncs crec que no. És com convidar al Charamsa, però al revés. D’extrem a extrem de dues persones que es consideren catòliques i que no han estat excomunicades. Però em semblen simplement extrems.

De fet, el mateix arquebisbat, en la nota d’aquest dimarts que justifica l’elecció de la xerrada, apel·la a la “pluralitat i diversitat de punts de vista” i assegura que en un acte organitzat en una parròquia pel mateix arquebisbat “les opinions expressades no han de coincidir necessàriament amb el Magisteri i/o la Doctrina de l’Església”. Suposo que això valdrà per a la resta de parròquies quan convidin teòlegs díscols i que és una manera de dir que l’arquebisbat tampoc combrega plenament amb el que predica Ariño.

L’arquebisbe Joan Josep Omella va fer el pròleg l’edició castellana del llibre d’Ariño La homosexualidad en verdad. Romper, por fin, el tabú, publicat l’any passat. Diu que va fer el pròleg perquè va fer amistat amb el pare d’Ariño quan de jove va estudiar a França. Omella hi defensa que “no és a través de la condemna com s'ajuda a resoldre els conflictes que viuen les persones, sinó a través de la claredat, de la veritat, de la comprensió i de la proposta de solucions”. Diu que Phillipe amb això és “un testimoni i un mestre”.

Acceptem-ho doncs com un testimoni dins de la pluralitat. Però el seu discurs i la incomprensió que genera, fins i tot dins de la mateixa Església, no deixar ser una manera de posar-se davant del mirall. Veure si hem pensat prou sobre aquest tema. Perquè amb el discurs d’Ariño molts se senten jutjats i condemnats.

Això ens porta a l’altra clau de la polèmica. Hauria passat el mateix si fos sobre un altre tema? Perquè la llista de temes en els quals la posició de l’Església no és àmpliament compartida pel discurs políticament correcte és ben diversa: avortament, eutanàsia, fecundació in vitro, ministeri de les dones, celibat....

Em va cridar l’atenció el motiu de la primera notícia sobre aquesta conferència que va publicar Efe (l’agència de notícies generalista que en aquest moment està servint la millor informació religiosa a Barcelona). El tema d’entrada era que un representant del col·lectiu LGTB demana que es prohibís la conferència. Un col·lectiu que sap que és la prohibició, la persecució i la discriminació hauria de desterrar el verb prohibir del seu vocabulari. Sobretot quan col·lisiona contra un altre dret fonamental com és el de la llibertat d’expressió.

I la pilota s’ha anat fent gran. S’ha demanat a l’administració que la prohibeixi; la direcció general d'Igualtat de la Generalitat controlarà el contingut de la conferència; l’Ajuntament creu que s'hauria de suspendre; la comissió d'Igualtat del Parlament ha promogut un manifest de suport al col·lectiu LGTBI signat per nombrosos diputats; s’ha convocat una manifestació (que desconec si s’ha comunicat oportunament a les autoritats competents perquè el carrer sense sortida que dóna accés a Santa Anna no és el millor espai per garantir la seguretat dels assistents).

Senyors! Que estem parlant d’una conferència que hi haurien anat com a molt quaranta persones! Ara sí que em perdonaran però crec que s’han instal·lat excessos de discurs sobre la defensa dels drets del col·lectiu LGTB. Que cal defensar com tots els drets.

Un exemple. El manifest de la impressionant iniciativa “Casa nostra és casa vostra”, cita els drets del col·lectiu LGTB i en canvi no fa referència a la llibertat religiosa. Com si la persecució religiosa no fos una de les causes principals que ha provocat una de les onades de refugiats més grans dels darrers anys.

Aquesta excessiva i permanent visualització dels drets d’un col·lectiu que té tot el dret a ser escoltat, ens hauria de posar també davant del mirall i veure sobre quins temes fem grans escarafalls i tothom es mobilitza. Fem el mateix quan hi proclames anticlericals? O quan apareixen pintades a les façanes de les parròquies dient que "L'Església que millor il·lumina és la que crema" (que a Barcelona n’hi ha una certa moda)? Es controla alguna de les conferències dels grups laïcistes per si generen discriminació? O quan es fa mofa del fet religiós? Per sort, no ho fem tant i deixem passar més. Cadascú és amo de les seves paraules. No es tracta de fer greuges comparatius i de "i tu més". Es tracta de remarcar que tot té una mesura.

La desproporció de la resposta i les exigències sobre que han de dir o pensar els altres, crec que hauria de posar el col·lectiu LGTB davant del mirall.

Tots davant del mirall també veurem que ha estat una polèmica francament inútil. Ni ha servit de res, ni ens ha fet millors. El dia 12 era abans de tot això un diumenge de febrer per celebrar Santa Eulàlia de Barcelona, verge i màrtir.