L’any 2017 ha començat amb uns capgiraments més que notables en la geopolítica mundial. El més vistent ha estat sens dubte l’arribada a la presidència dels Estats Units d’Amèrica de Donald Trump, un home provinent del món dels negocis i hàbil comunicador, que ha sabut treure partit d’un desig soterrat de canvi en les classes mitjanes nordamericanes, desconcertades davant el món global i desitjoses d’una reafirmació identitària. Trump ha començat a moure fitxa impulsant un neonacionalisme en el camp de les aliances estratègiques internacionals (menys proper a la Unió Europea i a Alemanya, que semblen passar d’aliats a quasi rivals), promovent un model econòmic netament proteccionista (que els mercats nordamericans veuen, de moment, amb bons ulls davant el més que probable sorpasso de la Xina) i refermant els valors presents en la religió civil americana (on hi ha inclòs el tema de l’avortament, però de la qual és absent un altre greu atemptat contra la vida: la pena de mort). Trump ha iniciat el seu camí de manera impetuosa i transmetent molta seguretat en les seves decisions, tot i que els vots que va obtenir són 50 milions en un país de 300 milions d’habitants.
El proppassat 20 de gener Trump va jurar el càrrec de president sobre dues bíblies: la seva bíblia, regalada per la seva àvia quan era infant, i la bíblia “oficial” de l’acte, la que havia pertangut al president Abraham Lincoln. És del tot desitjable que el nou president, protestant de confessió presbiteriana, faci cas de la revelació cristiana en dos temes fonamentals: la veritat i els pobres. Des de fa un cert temps hem entrat en allò que s’anomena el temps de la post-veritat, en el qual la informació que s’escampa a través de les xarxes –les autèntiques protagonistes dels nous sistemes de comunicació– no es mesura per la seva adequació a la veritat dels fets sinó per la seva capacitat de modificar-los, ni que sigui valent-se d’informacions directament falses o volgudament imprecises i, per això, tendencioses. El vuitè manament de la Llei de Déu (“no diràs falsos testimonis ni mentiràs”) i la cinquena antítesi del Sermó de la muntanya (“digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne”, Mateu 5,37) són prou eloqüents. La veritat és una de sola, no dues o tres, i ha de ser mantinguda per l’home que creu. Pel que fa als pobres, n’hi ha de prou de recordar l’exhortació de Zacaries 7,10: “No oprimiu les viudes i els orfes, ni els immigrants ni els pobres”. O bé de rememorar què diu Job de si mateix: “era el pare dels pobres i l’advocat dels estrangers” (Jb 29,16). Als Estats Units d’Amèrica els pobres són, entre d’altres, els malalts de les perifèries que no poden pagar-se les cures i els estrangers, utilitzats primer i expulsats després.
No hi ha, doncs, cristianisme sense una aposta ferma contra l’emmascarament de la veritat i sense un compromís a favor dels pobres de la terra. Diguem-ho d’una altra manera: sense una mirada global que tingui en compte tot el planeta, l’Església quedaria atrapada en maneres de fer que no són seves i perdria la traducció efectiva del caràcter universal del cristianisme, El perill és, una vegada més, l’acomodació als vents dominants, l’adaptació a l’última ideologia ascendent, la manca d’esperit crític davant les posicions guanyadores. Un cristià, abans de tenir un ideari sociopolític determinat, és un deixeble de Jesús i per això el seu ideari queda supeditat als continguts de l’Evangeli i a tot allò que es desprèn d’ell. Hi ha una primacia de l’Evangeli de Jesús, que posa necessàriament en qüestió aquesta o aquella estratègia. I, en el cas del catolicisme, es demana, una adhesió sincera de ment i de cor a la paraula pronunciada pel bisbe de Roma, garant de la veritat de l’Evangeli amb els altres bisbes, i en darrer terme amb tota l’Església.
Alguns, com el periodista italià Massimo Franco, han volgut contraposar Trump i el Papa, lloant les dots comunicatives d’ambdós i contraposant el seu lideratge. Aquest no és un bon plantejament del problema. El mateix Papa s’ha mostrat prudent ran de la interessant entrevista concedida a EL PAÍS (22 de gener de 2017), en la qual no acceptava de pronunciar-se sobre Trump. Ara bé, durant la campanya electoral d’aquest darrer, el Papa va demanar a Donald Trump que canviés el seu discurs sobre els immigrants ja que proposava –i proposa– construir un mur entre els Estats Units i la frontera mexicana. I podríem afegir, a les propostes de Trump, la supressió de la seguretat social pública per als més desfavorits –l’atenció sanitària universal és indiscutible en les democràcies europees!–, la qual cosa comportaria deixar sense cobertura mèdica els qui habiten en els barris perifèrics de les ciutats i en l’Amèrica profunda.
És aquí on cal tenir present la paraula del Papa, és a dir, la seva lectura de l’Evangeli de Jesús. Com deia Francesc en l’entrevista esmentada, “la ideologia és un refugi que t’impedeix de tocar la realitat” (p. 3). Concretament, una ideologia que posi al davant de tot el propi fragment, els problemes domèstics, no deixa veure l’amplària d’un món global i s’autolimita perillosament. Perquè la “realitat” ja no és un sol país, per gran que sigui, sinó la humanitat sencera, i per això una ideologia de tipus particularista, basada en l’autosuficiència, limita la “realitat” que és el món. Per això, la corresponsabilitat ha de ser global perquè ja no hi ha problemes estrictament locals.
En termes teològics, l’Església és una “realitat” que coincideix amb el conjunt de la humanitat, de manera que en l’Evangeli de tons més judeocristians i de perspectiva més local com és el de Mateu, el missatge final de Jesús ressuscitat és d’ampli respir universal: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (28,19). Però, qui ha de dur a terme aquesta comunicació de l’Evangeli? La resposta es troba en Mateu 21,43: “el Regne de Déu… serà donat a un poble (ethnei) que el faci fructificar”. La conclusió és clara: l’Església és un poble de pobles, és un “poble” barrejat, mixt, format per gent provinent de “tots els pobles”, en el qual s’ha fos la noció d’ètnia. L’Església és una “ètnia” sense ètnies, un poble en el qual no compten les determinacions ètniques, un no-espai per a una ideologia que pretengui confondre la part amb el tot. Com diu el Papa en la Evangelii Gaudium, “el tot és superior a les parts” (nn. 234-237). L’Església no és, doncs, una minoria, sinó un poble. És “el poble de Déu que anuncia l’Evangeli” (títol del cap. I de la Evangelii Gaudium), “un poble per a tots” (nn. 112-114), “un poble de moltes cares” (nn. 115-118).
El Papa Bergoglio ha vist, amb la seva força profètica, que l’Església no pot limitar-se a parlar d’alguns temes referits a la moral de la persona i a la disciplina eclesiàstica, ni pot quedar atrapada en estratègies destinades a garantir el manteniment de certes posicions o, fins i tot, de certs privilegis. El Papa convida l’Església a reaccionar a la situació present no replegant-se en el búnquer, amb el risc d’acabar essent domesticada i/o poc significativa. Es tracta del contrari, de parlar i d’actuar de manera profètica –aquest és el sentit del “hagan lío” bergoglià. Això significa, segons Andrea Riccardi, parlar de la fe amb tendresa i emoció i, com a objectiu últim, formar un poble amb una perspectiva inclusiva, és a dir, tenint en compte també els qui hi ha fora de l’Església. Ras i curt, posar en pràctica un dels mots d’ordre d’aquest pontificat: l’Església en sortida.
Armand Puig i Tàrrech,
rector de l’Ateneu U. Sant Pacià
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.