L’Evangeli ha fecundat la cultura del nostre país

La commemoració de l’Any Llull, en ocasió del setè centenari de la seva mort, és un bon moment per reivindicar la importància de la seva aportació al món de les lletres i les ciències i fer conèixer la influència que el seu potent pensament cristià ha exercit arreu. Podem dir que Ramon Llull és una icona de la profunda vinculació entre el pensament i la cultura cristiana, que configura el substrat del nostre país. A mesura que Llull construïa la gran «catedral» filosòfica i teològica de l’Edat Mitjana catalana, - i ho formulava en català - , al nostre país creixien també les grans catedrals i les esglésies parroquials, des del mar a la muntanya, del Pirineu a l’Ebre.

Avui, les obres d’art d’inspiració cristiana, una part incomparable del patrimoni artístic i cultural de Catalunya, són admirades per una multitud de persones, creients i no creients, agnòstics o indiferents al fet religiós. Ningú no resta indiferent contemplant les pintures de Sant Climent de Taüll, la portalada de Ripoll, o l’arquitectura del monestir de Poblet, com tampoc sentint la música que flueix de l’orgue de la Catedral de Tarragona o de les veus blanques de l’Escolania de Montserrat. I és que l’Església Catòlica a Catalunya al llarg de quasi dos mil anys d’història ha afavorit la creació i la custòdia d’una multitud d’obres de bellesa artística, convençuda que salvar la «bellesa» és salvar l’ésser humà perquè, com va deixar escrit Dostojevskij «la bellesa salvarà el món».

Les diverses diòcesis de Catalunya han guardat i exposat obres d’art bastint els museus diocesans i catedralicis. A Vic, el bisbe Morgades fou el primer en crear a finals del segle XIX un autèntic museu per salvar el patrimoni artístic. Avui, la majoria de les diòcesis de Catalunya tenen un patrimoni museístic diocesà magnífic, que posen al servei dels investigadors i del públic en general. Hi hem d’afegir els arxius parroquials, monacals, catedralicis i diocesans. Alguns d’ells, malgrat les grans destruccions sofertes, conserven una preciosa documentació, en molts d’ells des del segle IX, que es posa al servei dels investigadors. A més, l’Església custodia alguns museus ben singulars i valuosos com el Museu Geològic del Seminari Concilar de Barcelona.

Al costat dels museus, l’Església ha conservat i enriquit els seus arxius parroquials, monacals, catedralicis i diocesans. Alguns d’ells, han sofert grans destruccions, com el de Lleida durant la Guerra de Successió, o els de Tarragona i Tortosa amb la Guerra del Francès, i el de Vic durant la revolució de l’any 1936. Malgrat aquestes i altres desfetes conserven preciosa documentació en molts d’ells des del segle IX que es posa al servei dels investigadors

L’edició de llibres religiosos i altres amb qualitat pedagògica i moral així com també revistes i publicacions diverses ha estat un objectiu constant de l’Església a Catalunya. Antoni Maria Claret a mitjans del segle XIX funda a Barcelona la seva «Llibreria Religiosa», llavor de l’actual Editorial Claret. Pocs anys després els salesians de Barcelona-Sarrià fundaven les Edicions Don Bosco. També el Foment de Pietat Catalana publicà abundantment a inicis de segle XX. Hem de remarcar la trajectòria de l’Abadia de Montserrat en el camp de l’edició, ja que ha tingut des de 1498 una activitat pràcticament ininterrompuda.

Al costat del pensament i l’art, l’Església Catòlica a Catalunya ha bastit universitats i escoles de tot tipus. Pensem en l’escola científica i humanística de primer nivell europeu instaurada a Ripoll al segle X o en la del convent dels dominics de Santa Caterina de Barcelona (segle XII), on alumnes d’arreu estudiaven el que avui anomenaríem diàleg interreligiós, o encara en el primer estudi general universitari fundat a Tarragona pel cardenal Cervantes en el segle XVI. Al segle XIX i XX moltes congregacions religioses funden des de petites escoles a les zones rurals fins a potents institucions d’estudis superiors que abasten el camp de la química, de les telecomunicacions, els estudis empresarials i molts d’altres, la gran majoria agrupades avui en la Universitat Ramon Llull.

Finalment, en aquest inici de segle XXI l’Església Catòlica a Catalunya acaba d’erigir l’Ateneu Universitari Sant Pacià que vol fer-se sentir en aquest gran món universitari des de l’especificitat que, de sempre, l’ha singularitzada: mitjançant els estudis teològics, filosòfics i humanístics (història i arts).

En aquest país, que entre tots anem construint, l’aportació dels catòlics en el camp de la cultura continua essent singular i destacada. Ho intuïm cada dia quan veiem com les torres de la Sagrada Família van creixent enmig de la metròpoli barcelonina. L’obra de Gaudí és una de les darreres aportacions dels creients en Jesucrist a l’art i a la bellesa del nostre país, «icona de Barcelona» per la qual hem de donar gràcies al seu genial arquitecte, tal com ens ha recordat ben oportunament el cardenal Martínez Sistach fa pocs dies.

El Papa Francesc en el seu discurs al Parlament europeu, deia que la història d’Europa sempre havia estat «animada pel desig de construir per al bé. Ho veiem en la bellesa de les nostres ciutats, però encara més, en les múltiples obres de caritat i d’edificació humana comuna que constel·len el Continent». En aquesta línia podem dir que les nostres ciutats i poblacions són belles gràcies a moltes d’aquestes obres d’art, i també per les obres d’edificació humana que l’Església Catòlica realitza avui i que encara són una font més gran de bellesa en una societat, malauradament, massa deshumanitzada.

Norbert Miracle Figuerola, rector del Seminari Major Interdiocesà