Màquines de resar, un reconeixement a Le Corbusier

(Eloi Aran / EntreParéntesis) Aquest 10 de juliol la UNESCO ha declarat Patrimoni de la Humanitat disset obres de Le Corbusier (1887-1965), arquitecte d'origen suís i un dels pares de l'arquitectura moderna. De les obres seleccionades, dues d'elles són de temàtica religiosa: l'església de pelegrinatge de Notre Dame du Haut, a Ronchamp (1950-1955) i el convent de Santa Maria de la Tourette, en Éveux-sur-l'Arbresle (1953 ). Les dues obres, seguint la seva coneguda màxima que una casa és una "màquina d'habitar", són autèntiques "màquines de resar".

L'Església de la Ronchamp va ser en el seu moment una fita de la nova arquitectura sacra que donava una resposta plàstica a l'espiritualitat de tota una generació marcada per la tragèdia de la segona guerra mundial. L'església, tot i la novetat formal, segueix conceptes clàssics de l'arquitectura religiosa, com l'orientació a l'est de la nau principal o l'aparició de petites capelles amb altars escampades en els laterals, però al mateix temps es retrotrau a l'arquitectura primigènia i vernacla, com l'aplicació que fa dels apunts espacials que havia pres el 1910 a la Vila Adriana, Tívoli. La gran coberta còncava, que apareix com suspesa per una escletxa de llum perimetral, dóna una gran sensació de pesantor i refugi oposades a l'esveltesa del gòtic tradicional però, no per això, deixa de ser identificat i viscut com un lloc sacre. De la mateixa manera, Le Corbusier aconsegueix el recolliment de l'ànima a través dels plecs i gruixos dels murs, els quals són perforats o s'acaben per deixar un control lumínic perfecte. Finalment, hi ha una lectura externa de l'edifici respecte a l'entorn. No es tracta aquí d'una Ville Saboie, una de les primeres obres de l'arquitecte (1929), on l'edifici se sustenta indiferent sobre pilars en el pla terreny, com si es tractés d'una aeronau, sinó que les curvatures i la potent pela de la coberta fan entrar al paisatge i al pelegrí en l'espai sacre. La màquina de resar s'empelta en el monticle com una resta primigenia que apunta al transcendent.

Diferent és el cas del Convent de Santa Maria de la Tourette, un encàrrec que va rebre del P. Le Couturier, del capítol provincial dels pares dominics de Lió. Aquí Le Corbusier va seguir l'esquema clàssic de convent, amb el seu claustre quadrat i la seva església a una banda, fent-ho "volar" tot i alçant respecte el terreny inclinat. Una gran peça de formigó que sobresurt de la muntanya i des de la qual es contempla el paisatge. Tot l'edifici és plasmació del lema dominicà "Laudare, bendecire, predicare" (Lloar, beneir, predicar). De fet, el mateix arquitecte es posava com a esquema funcional "Allotjar en el silenci a homes piadosos i estudiosos, i construir-los una església", d'aquí la planta binuclear que té una forma d ' "U" per al claustre on viuen i estudien en silenci contemplatiu els pares dominics i un volum a part que tanca el claustre que és l'església, perpendicular al pendent del terreny. Finalment cal destacar el disseny de les habitacions espartanes dels monjos, de forma allargada i sempre amb vistes cap a l'exterior per poder resar i estudiar en les millors condicions; i la reinterpretació del claustre, on preval el silenci i sobre el qual es transita en unes galeries suspeses en el buit en forma de creu, amb evidents connotacions bíbliques (Ez 40).

Valguin, doncs, aquestes línies per donar reconeixement a un arquitecte que, malgrat ser qualificat com "aquell teòric estranger i extravagant que havia publicat (en referència a" Cap a una arquitectura ") un recull de apotegmes on predicava, talment com un profeta, la geometria implacable i el calvinisme estètic "(Louis Hautecoeur, 1924) ha sabut canalitzar i materialitzar una arquitectura espiritual per a l'home contemporani.