Un bocí de Pasqua en aquest Any Sant de la Misericòrdia

El dia 23 de març celebràvem la memòria litúrgica de sant Josep Oriol, el patró dels preveres catalans (23 de novembre de 1650 – 23 de març de 1702). Batejat a Sant Pere de les Puel·les, escolà a Santa Maria del Mar, beneficiat a Santa Maria del Pi (1687), va morir al carrer de la Dagueria (demarcació parroquial de Sant Just i Sant Pastor) i fou enterrat al Pi. És, doncs, un sant barceloní que va viure al cor de Barcelona. Josep Oriol va créixer recolzat en les dues columnes fonamentals de la vida cristiana i sacerdotal: la santedat i l’amor als pobres. Doctor en teologia i amic de tots els necessitats que corrien cap a ell, era conegut com «el doctor pa i aigua», per la seva proverbial austeritat de vida. El seu ministeri sacerdotal es va projectar indistintament cap a la cura animarum i cap a la cura pauperum. Va ser alhora home de confessionari i home sol·lícit amb els malalts. Els amorosia els sofriments amb la seva paraula, la seva companyia i les seves atencions, i els guaria de les seves malalties. Predicava planer i movia els cors cap a Déu, ja que el seu exemple parlava més que les seves paraules. Es va desgastar pels pobres i pels malalts, a qui repartia les rendes del seu benefici, i en va rebre l’afecte i la proximitat. Aclamat pel poble com a sant ran de la seva mort, les seves virtuts van ser reconegudes per l’Església (beatificació: 1806, canonització: 1909).

La vida de sant Josep Oriol respira pastoralitat per tots costats. Va ser un home convençut d’una Església en sortida que el 1698 va anar a Roma a oferir-se com a missioner de països llunyans –una malaltia li impedí d’avançar en el seu propòsit, que tenia un indubtable rerefons martirial. Josep Oriol és un pastor de cap a peus, del tot exigent amb si mateix i extremament generós amb els altres, aspre amb els propis pecats i dolç amb els pecats d’altri, home tocat per una mirada de misericòrdia cap als pobres i endut per la pregària constant i l’amor a la creu de Jesús. El camí de l’Evangeli passa pel jou de Jesús, «que és suau», i per la seva càrrega, «que és lleugera». La joia de ser pastor fa que el pes de la tasca encomanada mai no faci que s’ajupi el qui la porta. Com diu l’apòstol en la Segona carta als Corintis: «oprimits, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida» (4,8). I és que el pastor porta en el cos «els senyals de la mort de Jesús» (v. 10), que irradien des de la creu salvadora.

Aquesta és una realitat espiritual que ha acompanyat i sostingut la vida de molts pastors del poble de Déu –Mn. Ballarín en diria de molts «mossens tronxos». La mort de Mn. Ballarín ha estat sentida per moltes persones de la societat civil, que han admirat en ell l’home lliure que va practicar una ironia literària i vital, però que alhora mai no va dissimular la seva condició de prevere. Ballarín era un aparent outsider, joglar de les paraules, capellà fins al moll de l’os, incorruptible en el seu pensament i en el seu tarannà, ràpid i directe en les seves respostes i apreciacions, home que posseïa una rotunda vida espiritual –qui no recorda el seu Francesco!–, prevere que estimava l’Església però que no confonia l’homenatge sentit a la seva santedat amb una defensa aferrissada de la institució. Ballarín va ser home del seu temps, tot i parlar sovint d’un model de capellà que, en les seves formes externes, començava a ser d’un altre temps, però que, en la seva espina dorsal, reflectia una enorme pastoralitat, una grandíssima humanitat i una fe insubornable projectada en una vocació sense fissures.

Cert, ser capellà és anàleg en les formes però unívoc en el fons. A Catalunya, com en altres països del món, hi ha preveres de moltes menes i tipus, però ni les diverses sensibilitats ni unes determinades opcions pastorals són decisives. Allò que de veritat marca línia és el fet de ser realment pastor, un pastor que, com el Bon Pastor, va a trobar les ovelles, les coneix i dóna la vida per elles. És el pastor que no es queda a la cleda i que, eventualment, quan ve el llop, fuig o s’absenta. Deixeu-m’ho dir d’una altra manera: és el pastor que no es queda a la sagristia o al despatx, arrecerat a la comoditat i a la seguretat del seu status, o bé que no para mai a casa perquè, diuen, «té molta feina», o bé que no es queda portes endintre organitzant les múltiples «activitats parroquials» –fins i tot potser de manera hiperactiva. Ser pastor, la pastoralitat, comença amb una pregària empeltada de misericòrdia, amb una mirada que contempla la realitat amb ulls d’amor, sense pors ni indiferències, sense enrabiades ni lamentacions, talment la mirada de Jesús a les multituds «malmenades i abatudes», de les quals el Senyor es va compadir. Un pastor viu les moltes creus del món baixant a trobar-les amb esperança, sense neguits, amb la pau que ve del Senyor ressuscitat.

«Primero Dios» era l’afirmació fonamental del bisbe màrtir, beat Óscar Romero, un pastor que va donar la vida per les ovelles. I aquesta ha estat la preocupació dels molts rectors de poble i de ciutat que han transmès la fe de generació en generació, sense mai abandonar el ramat, ni tan sols mentalment. Tenia raó Mn. Ballarín de parlar, amb expressió rural provinent d’un món que es fon, dels «mossens tronxos». Era la seva manera de dir que l’Església, en aquest país, ha tingut pastors de fe robusta, de peu pla, fidels a l’Església, amics de la gent, pares dels pobres, tallats a la pedrera dels vells seminaris tridentins. La paternitat sempre va lligada amb la misericòrdia. Així ho palesa la paràbola del fill pròdig. Un prevere, tant si és rector de parròquia com si no ho és, incorpora en ell la imatge del pare misericordiós que no demana comptes al fill que torna sinó que, ben al contrari, fa un banquet quan aquest arriba a casa. En aquest Any Sant de la misericòrdia, ser pastor es declina amb tons de gran sol·licitud envers les persones que cerquen una Església que sigui mare, especialment dels pobres.

Quan vaig arribar a Guimerà el mes de març de 1981, enviat pel gran pastor que va ser l’arquebisbe primat Josep Pont i Gol, solsoní com Mossèn Ballarín, em vaig trobar que tothom parlava del «senyor rector». No era jo, naturalment. Era Mn. Francesc Xavier Camí i Civit, que havia mort feia vint anys. Però la seva memòria era plenament viva en la gent de Guimerà com a pare de tots, dels qui anaven a missa i dels qui no hi anaven. Mossèn Francisco, el senyor rector, era un home auster que donava els pantalons a un pobre que passava, i que sempre sortia a celebrar la missa del diumenge «quan hi eren tots». Per això sovint la començava amb retard: coneixia tan bé les persones que no volia que hi faltés ningú!

El juliol del 1936 Mossèn Francisco ja era rector de Guimerà. Es va lliurar de la mort perquè l’alcalde republicà va distreure a baix al riu l’escamot de la FAI que havia arribat per cremar l’església, mentre algú pujava corrents a la rectoria a dir als capellans (el rector i el vicari, Mn. Joan Salvat, la persona que després em batejaria i em portaria al Seminari!) que s’escapessin pels plans de Verdú. Al cap d’uns quants mesos, Mossèn Francisco, que s’havia refugiat al seu poble de naixement, l’Espluga Calba, va ser detingut i portat a Lleida. Allí les consignes havien canviat: «ja no és temps de matar capellans», els van dir. Llavors Mossèn Francisco, home de reconciliació i de pau, va convidar a dinar els estupefactes milicians a casa seva, a l’Espluga. Va ser un final semblant a Emmaús. La mort va convertir-se en vida. El pastor sempre fa olor d’ovella. La misericòrdia defineix la seva paternitat.

Tres preveres: sant Josep Oriol, Mossèn Ballarín, Mossèn Francesc Xavier Camí. Tan diferents i tan semblants. Un regal del bon Déu. Un bocí de Pasqua en aquest Any Sant de la Misericòrdia.

Christus surrexit! Surrexit vere! Alleluia! Alleluia!

Armand Puig i Tàrrech,