Des de la perspectiva del temps, les persones fem una valoració dels esdeveniments i dels individus més reposada, desapassionada i contrastada. Aquest és l’esperit que aflora a la trobada mensual en què un bon grup de preveres de l’Arquebisbat compartim una reflexió sobre fets relacionats amb el nostre ministeri, com una forma d'exercitar també la fraternitat, la corresponsabilitat i l'amistat. És en aquest context que es decidí la nostra presència en el Congrés sobre Església i Franquisme, a mitjan abril de 2015, en el marc de la Universitat Rovira i Virgili, en què es parlà del Cardenal Vidal i Barraquer i l'Arquebisbe Pont i Gol. Tanmateix, ja des de l'inici, en aquest mateix grup de preveres, hom proposà d'organitzar unes Jornades íntegrament destinades a l’Arquebisbe Pont i Gol, que fa poc s'han presentat sota l'aixopluc de l'Institut Superior de Ciències Religioses de l'Arquebisbat: 6 ponències, amb 2 ponents cada una, que s'oferia en sessió de matí i tarda; val a dir que amb bona acollida. Els 50 anys de la clausura del Vaticà II i el vintè aniversari del traspàs de l’Arquebisbe n’han volgut ser el pretext. La raó de fons, però, ha estat la voluntat de mantenir viva la memòria d’aquest prelat, és a dir, el seu exemple de fidelitat en el doble vessant: com a pastor i com a home del país.
Ací només pretenc fer un resum del tema que a mi se m'encomanà... i alguna cosa més.
Vir apostolicus n’és la carta de presentació, el qualificatiu que, al meu entendre, defineix la seva personalitat i l'exercici del seu ministeri episcopal; val a dir, pastor que imità les virtuts i qualitats dels apòstols. Un il·lustre prevere nostre, ja difunt, presentava Pont i Gol i Ramon Masnou, bisbe de Vic, contemporanis i amics, com a autèntics "pares de l'Església" dels temps actuals. El contingut de llurs escrits i la bella i sòbria expressió literària els n'acrediten. Fou senzill i pacificador, proper, afable i respectuós. El seu aspecte físic i la seva veu podien semblar tocats de feblesa; tanmateix les seves idees i plantejaments eres clars i la seva actitud, decidida.
El ministeri episcopal de Pont i Gol a la nostra Arxidiòcesi s'inicia en uns moments de sentida necessitat de canvi. La dècada de 1960 fou època intensament conciliar, entre anunci, preparació, celebració del Vaticà II i primers anys de postconcili. Pont i Gol comença el seu servei a Tarragona a l'inici de la dècada de 1970 (24/1/1971). Coincideix amb la tot just iniciada Asamblea Conjunta de bisbes i preveres, una circumstància que l'Arquebisbe aprofita per dur a terme l'aplicació d'algunes reformes del Vaticà II. El marc d’aquesta assemblea facilitava la participació dels preveres, de manera que els fruits que se n’obtingueren partien d’un ampli treball de base. D’aquest moment arrenca la configuració dels organismes de participació de l’arxidiòcesi (de govern, de consulta, de gestió...) que substancialment s’han anat mantenint fins al present.
Un parèntesi referit a l’Arquebisbe en el Vaticà II. És coneguda l’existència d’un diari personal i manuscrit de l’Arquebisbe, en el qual anava consignant la marxa de les congregacions generals del Concili. Diguem, d’entrada, que en ell era habitual prendre nota, en el curs d’una reunió, de les intervencions i altres incidències ―talment un secretari d’actes. Les valoracions que fa l’Arquebisbe a propòsit d’algunes intervencions a l’aula conciliar, més enllà de l’anècdota, són indicadors del seu pensament i de com seguia i valorava la marxa del Concili. Cal també referir-se a la seva carta pastoral La Iglesia ante el Concilio, essent bisbe de Sogorb-Castelló, amb què acarava el Concili uns mesos abans del seu inici. L’escrit fou àmpliament conegut i reconegut. La diligència i convicció amb què escometé l’aplicació de Vaticà II és un altre indicador de la seva actitud pastoral: sentire cum Ecclesia.
Des del primer moment l’Arquebisbe es proposa la participació dels seglars en la vida de l’Església local. Ell mateix s’hi implicà amb conferències que oferia a Tarragona i a Reus sobre aquest tema, i diferents escrits. Aquesta participació tingué una significativa expressió en el que en dèiem consell pastoral diocesà ad casum, amb una àmplia participació de seglars de totes les edats formant grups esparsos per tota la geografia diocesana. En foren un resultat qualificat dos documents: L’Església que hem d’anar fent entre tots (1981) i Els Ministeris dins la comunitat eclesial (1982). Alguns encara ara recordem l’ànim positiu i optimista amb què tants cristians van viure aquells temps postconciliars. Val a dir que, després del pontificat de l’Arquebisbe Pont i Gol, d’aquest esforç no se’n tragué el fruit que era d’esperar.
Alguns recordem el sentit de responsabilitat (no pas vanitat) amb què l’Arquebisbe exercí diligentment el servei de metropolità. Acollí moltes persones de diferents procedències i militàncies del món de la societat (política, lletres, cultura ...) que li comunicaven els seus projectes o li feien consultes. A la seva senzillesa, unia aquella proximitat amb què es feia present en diferents actes. Ho feia a través de breus salutacions ―a vegades no tan breus― o de parlaments, articles, conferències... Molt escaientment el qui fou abat de Poblet, dom Maür Esteva, que tant havia conversat amb l’Arquebisbe, en recordava una expressió que li era molt pròpia : «S’hi ha de ser», referint-se a la necessitat que el pastor sigui persona propera a la comunitat que serveix.
Vam tenir oportunitat de sentir dir a l’Arquebisbe el respecte, i àdhuc veneració, que essent prevere solsoní sentia per la seu metropolitana de Tarragona. Així ho evocava essent-ne ara ja l’arquebisbe titular. En les seves conferències es constata una insistència a presentar-se davant el públic assistent com a metropolità, tot manifestant que l’Arquebisbe de Tarragona a qualsevol lloc dins l’àmbit de la, aleshores, província eclesiàstica Tarraconense, se sent «com a casa».
Ens agrada retreure que els escrits apareguts amb l’autoria de l’Arquebisbe ―per a ser llegits o bé escoltats― ho són amb tota veritat, com ho demostren els esborranys conservats, amb la seva inconfusible lletra autògrafa. De fet, bastaria l’estil de la seva redacció per confirmar-ho: entenedor, directe, i amb característiques sintàctiques i redaccionals ben característiques.
Era fàcil constatar el seu coneixement del nostre país, quant a la història, geografia, llengua i literatura. Sovint es referia al paper que l’Església ha tingut en l’afaiçonament de Catalunya i a l’aportació significativa d’eclesiàstics conspicus que han deixat fondes petjades.
Un dels moments més significatius del pontificat de Pont i Gol, que ell visqué amb pregona intensitat i profunda alegria, fou el trasllat de les despulles del Cardenal Vidal i Barraquer (1978), traspassat a la Vallsainte (Suïssa, 1943). L’Arquebisbe sentia que a ell corresponia la primera responsabilitat de donar compliment a la voluntat testamentària de l’insigne purpurat (ser enterrat a la catedral de Tarragona). Molts recordem aquell esdeveniment com un moment vibrant i de gran significat. No ens és difícil imaginar com l’Arquebisbe hauria viscut la celebració del Concili Provincial Tarraconense (1995), poc després de la clausura del qual ell ens deixà (4 octubre 1995).
A aquest pontificat no mancà una oposició activa per part d’un grup de capellans, i també de seglars fidels seguidors d’aquests clergues. Aquesta situació, però, no féu perdre la pau a l’Arquebisbe, el qual sempre es captingué amb paciència i caritat. Aquest és el balanç que m’agrada recordar i valorar d’aquella situació convulsa: l’actitud evangèlica del pastor.
No me’n puc estar de transcriure les inspirades paraules de Mons. Josep Martí Aixalà, en el seu escrit a Miscel·lània Arquebisbe Pont i Gol: «Sempre he pensat, i m’ho he explicat a mi mateix com si fos una paràbola, que si la glòria del cardenalat se li va fer inesperadament esquiva, fou només perquè la púrpura senyora va témer nafrar el seu cor humil de terciari, que hauria preferit el sac pobríssim dels framenors.»
Retreure després de tants anys aquests records no pretén ser una lliçó maldestra d’història. Més aviat és voluntat de mantenir viva la petjada del qui fou arquebisbe metropolità de Tarragona.
Joaquim Claver Caselles
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.