La llibertat d'ensenyament novament en risc

El passat dia 28 d'octubre s'ha complert mig segle de la Declaració del Concili Vaticà II, Gravissimum Educationis, promulgada pel beat Pau VI. Cinquanta anys després, els reptes per a l'escola i la universitat catòlica continuen essent grans i greus.

El papa Francesc acaba d'erigir una Fundació, que porta per nom el mateix que la declaració del Vaticà II, encaminada a cercar «finalitats científiques i culturals per a promoure l'educació catòlica al món». Francesc afirma, en el quirògraf signat el dia 28 d'octubre, que l'Església reconeix «la importància decisiva de l'educació en la vida de l'home i el seu influx cada cop més gran en el progrés social contemporani» i que l'educació es troba profundament vinculada a l'acompliment «del manament rebut del seu diví Fundador, que és anunciar a tots els homes i dones el misteri de la salvació i instaurar totes les coses en Crist» (GE, Proemi).

Coincideix aquest aniversari conciliar —que a casa nostra ha passat un xic oblidat— i aquesta decisió del bisbe de Roma, amb un veritable desafiament a la llibertat d'ensenyament a l'Estat espanyol.

Properes les eleccions generals, alguns partits polítics, i molt significativament el secretari general del partit socialista obrer espanyol, han anunciat que plantejaran en el seu programa electoral eliminar definitivament l'assignatura de Religió de l'horari lectiu de les escoles públiques, concertades i privades.

Tot i que, hores més tard, una destacada dirigent d'aquest partit va matisar que la mesura «només afectaria l'escola pública», ens trobem novament amb un atac en tota regla a la llibertat d'ensenyament, acompanyat d'un conjunt de mesures laïcistes, darrera les quals s'hi troben alguns potents lobbies clarament anticatòlics.

El salesià Francesc Riu —un dels millors coneixedors de la legislació educativa a casa nostra— en el llibre publicat enguany i que porta per títol Aneu a trobar-los. Finalitat i caràcter de la classe de religió remarca que «no és possible plantejar correctament la qüestió de l'ensenyament religiós escolar sense recordar que és objecte d'un dret fonamental, no pas un caprici ni un privilegi de l'Església Catòlica».

Efectivament, més enllà d'uns acords internacionals entre Espanya i la Santa Seu que, pel que sembla, el sr. Sánchez vol denunciar, «el dret preferent dels pares a escollir el tipus d'educació que s'haurà de donar als seus fills», no deriva d'aquests acords sinó de la Declaració Universal de Drets Humans de 10 de desembre de 1948, i que «els poders públics han de garantir el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions» tampoc no és conseqüència d'acords amb l'Església Catòlica, sinó que és una afirmació de la Constitució Espanyola, (núm. 27. 2 i 3), una Constitució que curiosament, en altres qüestions, el sr. Sánchez pràcticament sacralitza.

A Catalunya s'ha iniciat una nova legislatura política extraordinàriament complexa. És moment també de vetllar perquè, enmig dels apassionats debats sobre l'estructura política del país, no oblidem que, sigui quina sigui aquesta estructura, la llibertat d'ensenyament ha de restar garantida tant pel que fa al dret de la formació religiosa dels infants i joves, al dret dels pares i mares a la lliure elecció del centre escolar per al seus fills, així com al dret que les escoles catòliques puguin establir llur caràcter propi sense dificultats ni discriminacions en un marc de veritable llibertat educativa. Que no ens passi novament, com en altres ocasions pel que fa a l'ensenyament, que “en cada bogada perdem un llençol”.

Norbert Miracle