Sínode

S’han tancat els dos sínodes de bisbes sobre la família, l’extraordinari (2014) i l’ordinari (2015). El papa Francesc els ha considerat prioritaris i ha assistit a pràcticament totes les sessions sinodals. És un signe eloqüent d’una pràctica convençuda de la col·legialitat episcopal. El Papa ha volgut escoltar directament les intervencions dels seus germans en l’episcopat, vinguts d’arreu de la geografia de l’Església. Ha volgut auscultar les problemàtiques diverses de les regions del planeta al voltant de la família. Encara, ha volgut que l’aula sinodal fos un espai de llibertat, on els 265 pares sinodals s’expressessin sense limitacions, llevat de les imposades pel petit interval de temps (quatre minuts) que es donava a cadascú dels qui demanaven d’intervenir.

Al final, les 94 resolucions de la relació final han estat aprovades per més de dos terços: aquesta aprovació majoritària és un signe de la unitat de l’Església com a bé major i resultant del consens que s’havia buscat tenaçment, i un signe de la maduració d’un sentir comú en una temàtica delicada on les sensibilitats, també culturals, són diverses. Per damunt de tot, com es llegeix en Fets dels Apòstols 4,32, «un sol cor i una sola ànima»! Aquesta és el lema de l’Església de comunió que comença a Jerusalem. Cert que les divergències de parer han aflorat en el Sínode, de vegades de manera poc adequada a allò que és el diàleg dins l’Església, però la unitat eclesial es construeix sobre l’audàcia coratjosa que no deixa ningú fora d’allò que és de tots.

El resultat del Sínode és esperançador. Ara el Papa podrà redactar un document post-sinodal on recollirà les conclusions que li han estat ofertes i podrà concretar-les si ho creu convenient. Es tancarà així un llarg periple de reflexió i propostes sobre la família que haurà durat un any sencer, recorregut tant pels pares sinodals com pel nombrós poble de Déu que ha respost als qüestionaris que li han estat presentats. Aquest Sínode ha estat un exercici pràctic sobre el sensus fidei fidelium, un moment d’Església que ha implicat moltes persones, en el qual els pastors no han estat sols sinó acompanyats de les paraules, i sobretot de la pregària, del poble fidel. El procés, en el seu conjunt, introdueix en la vida de l’Església un element de sinodalitat viscuda que és de gran rellevància.

La sinodalitat va ser el motiu principal de l’important homilia papal pronunciada amb motiu dels 50 anys de l’establiment de la institució sinodal de mans del beat papa Pau VI. El punt d’arrencada era el cap. II de Lumen Gentium, on es parla de l’Església com a poble de Déu, dins el qual hi ha la tasca d’ensenyar i la responsabilitat d’acollir l’ensenyament, en una circularitat que es completa amb la tasca d’escoltar i la responsabilitat de contribuir a l’edificació de l’Església. El Papa va remetre al vell aforisme: «allò que pertoca a tots, ha de ser tractat per tots».

El lloc de la jerarquia és a sota, sostenint el gran edifici que formen els batejats, i no a la punta de la piràmide des de la qual hom es limitaria a donar directrius. El pastor ha de saber anar davant, darrere o al costat de les seves ovelles, depenent d’allò que més convingui al ramat. En qualsevol cas, és essencial fer el camí plegats: això vol dir el terme «sínode» (del grec syn-hodos, ‘camí amb’). Realment, amb Francesc comença el segon Post-Concili, que reprèn i aprofundeix, tot realitzant-les concretament, les aportacions del Vaticà II.

La intuïció fonamental del Sínode, en línia amb Familiaris Consortio 44 de sant Joan Pau II, és que les situacions canònicament irregulars no han de ser objecte de condemna sinó d’acompanyament i discerniment en el marc d’una voluntat de misericòrdia. L’Església és una mare, no una madrastra, que proposa el matrimoni i la família entesos segons l’Evangeli, com una notícia joiosa adreçada a un món que se’ls mira com si fossin un atavisme, sense comprendre que s’hi juga la felicitat de molta gent. El matrimoni cristià és un espai de goig profund per a moltes persones, i la unió perenne d’un home i una dona, amb el fruit que són els fills, pertany al designi original de Déu, tal com llegim en el llibre del Gènesi (c 2). La família és un àmbit d’ajuda mútua, de pràctica de les virtuts, d’adquisició d’hàbits, de maduració de l’afectivitat, d’intercanvi entre generacions (els lligams entre avis i nets poden ser molt profunds!), de companyia davant la mort, de transmissió de la fe, d’aprenentatge de la pregària… Però la família no pot quedar reclosa en un familiarisme de via estreta en detriment de la «família de Déu», l’Església, i de la fraternitat universal, la humanitat. La família és una icona de la Trinitat.

Dit això, és clar que la família sofreix dificultats i ferides, i que només tirarà endavant si s’hi instaura el sentit de la misericòrdia, de la qual és expressió màxima l’acció misericordiosa de Jesús envers els pecadors i els marginats de tota mena, també els qui ho són per motius religiosos (per exemple, els publicans, acusats de no complir la Llei de Moisès). Per això, i d’una manera especial els preveres, cal atansar-se a les persones i a les situacions on el do sacramental queda compromès amb una voluntat de discerniment, és a dir, de diàleg pastoral. Llegim en el n. 69 de la relació final del Sínode: «(En les situacions complexes) els pastors han d’identificar els elements que poden afavorir l’evangelització i el creixement humà i espiritual d’aquells que han estat confiats pel Senyor a la seva cura».

Un pastor ha d’acompanyar, des de l’amistat i des de la pràctica de l’Evangeli, les persones que encara han d’arribar al matrimoni sacramental i també les qui viuen una segona unió posterior a aquest matrimoni, així com les ferides que es produeixen dins les famílies. Amb una imatge d’inspiració bíblica (vegeu Èxode 3,5), el Papa afirma que tots hem d’aprendre a «treure’ns les sandàlies davant la terra sagrada que és l’altra persona» (vegeu Evangelii Gaudium 169, citat en el n. 77 de la relació final). El Sínode especifica el cas del cònjuge abandonat, del qui és víctima de violència domèstica, del menor que sofreix abusos sexuals. Les llars poden ser, tristament, un autèntic infern. D’altra banda, un fracàs matrimonial porta a dintre dolor, ressentiment, duresa, negativa a perdonar, i això només pot ser superat amb la gràcia divina que fa possible el perdó humà. Això serà possible si hi ha persones experimentades en les coses de Déu que, a les parròquies o en altres indrets, duguin a terme un servei eclesial d’escolta i de sosteniment de les situacions en què la família s’esquerda i les persones que la formen viuen en la confusió interior.

Particularment, els batejats que s’han divorciat i s’han tornat a casar civilment han d’entrar en allò que el Sínode anomena «la lògica de la integració» (n. 84). Aquestes persones són membres del cos de Crist que viuen la vida de l’Esperit en els seus cors, i, naturalment, no estan excomunicats. Més aviat, «cal discernir quines de les diverses formes d’exclusió practicades actualment en els àmbits litúrgic, pastoral, educatiu i institucional poden ser superades» (íbidem). El qui ha de fer aquest discerniment ha de ser un pastor sol·lícit que actuï per amor a la veritat «segons l’ensenyament de l’Església i les orientacions del bisbe» (n. 85) proposant un examen de consciència que porti al penediment. Aquest pastor haurà de portar el seu discerniment fins al punt de veure quin és el grau de responsabilitat que hi ha en certs casos en què una de les parts no va poder actuar de cap altra manera i, posteriorment, ha construït una unió estable i fidel, perllongada en el temps, viscuda segons l’Evangeli. L’acompanyament del prevere i el discerniment efectuat sobre la situació actual ha de portar a la formació d’un «judici correcte sobre allò que constitueix un obstacle per a una més plena participació en la vida de l’Església» (n. 86). La lògica d’integració ha de substituir una lògica d’exclusió.

En una paraula, el Sínode ha estat una magna assemblea en la qual ha emergit una Església que no vol sacrificar ni la veritat ni la misericòrdia a propòsit del sagrament del matrimoni, fet o per fer-se. S’ha obert una porta d’esperança que el Papa anirà perfilant, i en la qual el prevere, el pastor d’una parròquia, hi juga un paper fonamental. Cal preparar-s’hi espiritualment, segons la misericòrdia que nosaltres, pobres pecadors com som, hem rebut.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià