L'Església, servidora dels pobres (II)

Després de descriure les pobreses que existeixen en la nostra societat i d’identificar les causes que les provoquen, la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres recorda els principis de la doctrina social de l’Església que han d’inspirar la vida econòmica i social.

El principi fonamental és la primacia de la persona en la vida social, política i econòmica. L’home no és un instrument al servei de la producció, sinó que l’activitat econòmica ha d’estar al servei de la dignitat de tot ésser humà. Les injustícies i les exclusions socials tenen el seu origen en l’oblit d’aquest principi.

En segon lloc, es recorda el destí universal dels béns. La propietat i l’ús dels béns tenen un límit i una exigència: les carències dels més pobres i la virtut de la justícia. Per això, com va recordar sant Joan Pau II, sobre tota propietat privada «grava una hipoteca social». La justícia exigeix una distribució de la riquesa i dels béns que possibiliti una vida digna a totes les persones. Estem davant una exigència de la justícia i no davant una obra de misericòrdia. Quan les desigualtats socials són escandaloses no s’està faltant únicament a les exigències de la caritat, sinó al deure de la justícia.

El principi de solidaritat ha d’inspirar també l’activitat dels agents econòmics i socials. És una exigència que afecta tots i que consisteix a tenir una mentalitat que pense en termes de comunitat. Els qui es dediquen a l’activitat econòmica o a la política no han de cercar únicament el seu propi interès, sinó que han de prolongar la seua mirada cap a tota la societat.

La consecució del bé comú ha de ser l’ideal de la vida social. Les persones no som individus aïllats. Vivim en relació amb els altres. Per això la humanitat és una família (el Concili Vaticà II parla de la família humana). El bé comú d’una família s’aconsegueix quan tots procuren el bé de tots. A això ha de tendir l’acció política, econòmica i social. El bé comú exigeix la justícia, però va més enllà d’ella, perquè pressuposa que entre els éssers humans existeix no sols una dignitat comuna, sinó un vincle de fraternitat.

El document menciona també el principi de subsidiarietat. La vida d’una societat no es redueix a la política. Aquest reduccionisme, que acaba polititzant totes les dimensions de la vida humana, pot arribar a matar la vida social. L’Estat no és l’amo de la societat, sinó el seu servidor. Per això ha de promoure les iniciatives lícites dels individus i grups en bé de la societat, regular-les legalment perquè contribuïsquen al bé de tots i suplir allò que la societat per si mateixa no pot aconseguir.

Finalment, el document indica una meta a la qual mai no s’ha de renunciar: que tots tinguen un treball digne. Aquest és el camí per a una autèntica societat més justa. Amb contundència, la instrucció afirma: «La política econòmica ha d’estar al servei del treball digne».

En la quarta part de la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres, els bisbes oferim unes propostes inspirades en la fe perquè els cristians siguem sembradors d’esperança en el nostre món. És bo que no perdem de vista el sentit d’aquestes propostes. No és propi del magisteri episcopal oferir solucions de caràcter tècnic o polític per a eixir de la crisi. Tampoc competeix als bisbes jutjar les distintes polítiques per a indicar quina d’elles és en aquesta situació la més adequada o la més justa. Es tracta d’uns suggeriments perquè revisem les nostres actituds i la nostra escala de valors, i per recordar-nos que els primers que estem cridats a posar-les en pràctica som els cristians.

La primera exigència que se’ns planteja és la crida a la conversió. És l’actitud de qui no se sent perfecte i, per tant, necessita viure constantment revisant les pròpies prioritats i els propis valors. Aquesta crida a la conversió és una exigència perquè els cristians visquem en el desig permanent d’adherir-nos a Crist i de conformar-nos amb els seus sentiments. En la mesura que cresquem en la nostra unió amb Crist, més fort serà el nostre amor als germans. Aquesta actitud de contínua renovació i conversió ens obliga també a alguns canvis en la vida de l’Església: no hem de tenir por de desenvolupar iniciatives innovadores que manifesten que volem arribar a viure una opció preferencial pels pobres i que aquests ocupen un lloc privilegiat en la vida de l’Església. ¿En quina mesura aquesta inquietud es manifesta en els nostres programes pastorals i en la vida diària de les nostres parròquies i comunitats?

En el document se’ns recorda també que el compromís dels cristians ha de fonamentar-se en una sòlida espiritualitat. Sense ella fàcilment perdem el sentit d’allò que fem. En sintonia amb l’encíclica Deus caritas est, s’indiquen els dos trets que han de caracteritzar aquesta espiritualitat: ha d’afonar les seues arrels en l’entranya mateixa del nostre Déu i, per això, ha de portar-nos a viure la nostra relació amb els pobres en una actitud de tendresa i gratuïtat, i ha d’estar oberta a la realitat del món que ens envolta obrint els nostres ulls a les injustícies i a les pobreses dels més necessitats.

Un cristià no pot oposar evangelització i compromís per la transformació del nostre món. No es pot mantenir l’opinió que el primer és lluitar per la justícia i, quan tinguem un món just, ja s’anunciarà l’Evangeli. L’Evangeli és el camí de l’Església. Altres poden tenir altres camins, però el cristià confia en la força transformadora de l’Evangeli, perquè té la certesa que si els homes i les dones arriben a conèixer i estimar de veritat Jesucrist, el nostre món serà més digne de l’home. La verdadera evangelització és ferment de llibertat i de fraternitat. Allí on l’Evangeli és acollit de veritat, floreix la justícia. Possiblement molts consideren aquest camí poc eficaç i molt lent, però a la llarga, és el que ofereix un fonament sòlid a les aspiracions de la humanitat per un món més just.

Si el cristià ha d’estar convençut de la força transformadora de l’Evangeli, també és cert que la caritat i l’acció social dels cristians són evangelitzadores, perquè obrin camins a l’Evangeli en el nostre món, ja que són expressió concreta de l’amor de Déu a tot ésser humà: «el llenguatge que millor evangelitza és el de l’amor» (núm. 41). Aquest amor ha de fer-se visible en el testimoni de la vida dels cristians, en l’acompanyament a les persones que viuen en dificultat, en el recte exercici de la funció pública i en una caritat profètica, perquè no podem resignar-nos a considerar normal allò que és immoral.

El compromís social dels cristians exigeix una primera assistència per a pal·liar les necessitats més urgents que tenen les persones que més estan patint les conseqüències de la crisi. Però no pot reduir-se a açò: cal lluitar per eliminar les causes estructurals que provoquen tantes situacions de pobresa en el nostre món. Per això, cal fomentar la creació d’ocupació, lluitar perquè les administracions públiques i les forces socials assumisquen un pacte de tota la societat contra la pobresa, educar perquè les persones orientem la nostra vida cap a actituds més austeres i models de consum més sostenibles, i cultivar la formació de la consciència sociopolítica dels cristians.

En una situació com la que estem vivint, no podem oblidar el gran paper que exerceix la família per minorar les conseqüències de la crisi en tantes persones. Les polítiques que tendeixen a reforçar la institució familiar són beneficioses per a la societat. Hem de valorar la vida i la família com a béns socials fonamentals i superar aquesta cultura de la mort i de la desintegració familiar que s’ha instal·lat entre nosaltres. L’opció per la vida i la família no és una qüestió merament privada de cada individu, sinó que té repercussions en el bé de la societat i en l’autèntica felicitat de les persones.

Davant d’un model econòmic que persegueix el benefici com a únic objectiu i justifica qualsevol camí per a aconseguir-lo, cal treballar per un sistema que no justifique l’exclusió dels més pobres, que no es desinteresse pels qui menys tenen i que promoga la reducció de les desigualtats amb un repartiment més just dels recursos, procurant l’accés de tots als béns que possibiliten una vida digna. Si oblidem aquests objectius en l’activitat econòmica, caiem en una globalització de la indiferència.

Possiblement, a molts els pareixerà que aquestes indicacions o suggeriments que trobem en la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres són utòpiques o poc realistes. El testimoni dels cristians en un món tan interessat com el nostre consisteix a no oblidar la utopia, perquè en eixe cas cauríem en el fatalisme dels qui pensen que les coses no poden ser d’una altra manera.

L’Església està compromesa en el servei als més pobres. Amb aquest document els bisbes volem exhortar tots els cristians que no es deixen vèncer pel desànim davant de tantes necessitats i que a tots vos anime la utopia d’un món que arribe a ser un signe clar del Regne de Déu.

+ Enrique Benavent Vidal, bisbe de Tortosa