La actualidad religiosa desde Cataluña

L’actual debat sobre les humanitats té obertes dues grans preguntes: què cal fer amb les carreres de les anomenades humanitats? Cal impartir matèries d’humanitats en qualsevol estudi universitari? La primera fa referència al manteniment i la sostenibilitat de determinats estudis en un context social sense aparent «sortida pràctica» ni gaire interès per part dels estudiants. La segona, tan punyent com l’anterior, interroga el sentit i a la conveniència d’incorporar-les en el marc de qualsevol titulació.    
 
En analitzar les competències dels nous graus i les competències clau en l’actual mercat laboral semblaria que les humanitats haurien de tenir un especial protagonisme en la universitat. En efecte, el «ser» integra i relliga els diversos elements -explícits o implícits- de cadascuna d’elles. Així, doncs, el factor «persona» és aquell que finalment aglutina les habilitats, capacitats, coneixements o actituds. Però això no sembla del tot evident. La discussió ve de lluny i ens trobem amb diverses causes que han generat una situació complexa. En concret, des de l’actual culte al present, el pragmatisme, la immediatesa o la fascinació per la tecnociència -que semblarien raons més externes-, fins a l’organització dels estudis, la fragmentació dels sabers o la manca de traça didàctica d’alguns docents -raons més internes a les universitats-.   
 
La primera qüestió la pot respondre tota la societat o la pròpia universitat. Segons el meu criteri, ha de ser la universitat qui prengui la iniciativa perquè s’escau un plantejament de protecció i d’acaronament d’allò que consideri altament preat, genuí, necessari o d’acord amb la seva vocació. L’exigència social de l’adequació de la universitat als nous temps té una certa reciprocitat en convèncer -aquesta- de les realitats que no podem desconsiderar malgrat els canvis. Les carreres d’humanitats han esdevingut minoritàries però es tracta d’una minoria significativa i rellevant que sempre formarà part de la veritable universitas. El nucli de la segona qüestió rau en la distància existent entre el consens de l’argumentari a favor de l’aportació de les humanitats i, alhora, la incapacitat d’articular-les satisfactòriament en el marc universitari contemporani. O dit d’altra manera, la pretesa solidesa de les humanitats, juntament amb les ciències i les tecnologies, només pot reeixir des de la capacitat d’integració, convenciment i rigor del propi projecte universitari.
 
Si el segle XXI necessita quelcom, és sens dubte, un nou humanisme. El compromís per les humanitats no és només dels docents sinó de la pròpia institució universitària. Desitjo que moltes universitats esdevinguin contrapunt per a la societat i que,  juntament amb la pretensió de l’excel·lència acadèmica, assumeixin la perspectiva de l’excel·lència ètica com a veritable relació compromesa amb les persones.

Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1655, 12 de juny de 2011, p.14.