Una exposició retrata la divinitat femenina al llarg dels anys

Josep Gordi –CR Al CaixaForum de Barcelona es pot veure fins al 9 de juny l’exposició, 'Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences'. Es tracta d’una mostra organitzada pel British Museum i la Fundació "La Caixa" que intenta donar resposta a preguntes com: Què caracteritza la imatge d’una deessa? Com ha estat imaginat el poder diví femení al llarg dels anys? Com ha estat representat?, entre d'altres.

La resposta a aquestes qüestions sortirà de l’observació d’un conjunt d’imatges, algunes de les quals prou controvertides, com la figura d’Eva al jardí de l’Edèn menjant-se el fruit de l’arbre del coneixement del bé i el mal i oferint-lo a Adam, o la imatge nua de la deessa Afrodita o Venus que segons les llegendes tenia la capacitat de fer tornar bojos els homes.

Malgrat el seu innegable didactisme, l’exposició està molt marcada pel seu lloc d’origen, el British Museum de Londres i la religió anglicana. El British és un museu que, en gran part, és resultat del colonialisme britànic. Així doncs, la mostra presenta un clar biaix oriental, és a dir, molta presència de l’hinduisme i el budisme, més un pessic d’animisme de l’Àfrica i del món clàssic i molt poca presència del cristianisme, on la devoció a Maria com a Mare de Déu és quasi anecdòtica.

Un segon element que pot ajudar a entendre la selecció d’obres d’art que comentem és que l’Església anglicana, des del seu naixement entre el 1534 i el 1662, era antimariana i en els seus inicis es va dedicar a eliminar totes les pràctiques tradicionals relacionades amb Maria i en conseqüència es van destruir tots els santuaris del país i fins i tot es va prohibir resar el rosari entre altres fets.

La primera part de l’exposició es dedica a parlar de la creació i la natura i s’hi afirma que la fragilitat que comporta dependre de la benevolència i la fertilitat del món natural podria ser la causa que, al llarg de la història, la Terra s’hagi personificat amb el gènere femení. Parlem  de la Mare Terra o la Pachamama, dels pobles indígenes dels Andes. Cal recordar que la Constitució de l’Equador, del 2008 estableix que la Pachamama és una entitat legal. El resultat és que les creences que connecten el poder femení amb la creació, la natura i la fertilitat de la Terra estan molt esteses per tot el món i són presents en el pensament humà des de fa milers d’anys.

La segona part està dedicada a la passió i el desig. S’hi reflexiona, a partir d’imatges i o escultures, que l’amor, la luxúria i el desig són elements poderosos en la vida dels humans i poden comportar harmonia, desordre, alegria, unitat, sofriments o conflicte. Aquesta varietat d’adjectius ha estat present en les diferents tradicions religioses com una benedicció que eleva la ment i ens acosta a l’esfera divina o bé com una distracció perillosa i maligna a la qual cal resistir-se.

Quan Constantí va promulgar el cristianisme com a religió de l’estat, els primers teòlegs cristians van condemnar totes les altres religions i qualificaven els seus deus com a dimonis disfressats. Una altra idea que es va difondre va ser que el desig sexual era l’antítesi de l’experiència espiritual i no pas una part d’ella. Aquest precepte va comportar l’aparició de conceptes teològics sobre la inferioritat espiritual de la dona a través de la concepció d’Eva com la primera pecadora o la primera temptadora del pensament cristià. A tall d’exemple, l’exposició mostra una xilografia del segle XVI de Lucas Cranach el Vell on la serp pren la forma d’una dona.

Per tant, l’art cristià del Renaixement interpreta el relat del Gènesi a la llum de la doctrina patriarcal. Aquesta concepció parteix del relat del Gènesi i del moment en què la serp, el més astut de tots els animals, necessita cinc versicles per convèncer Eva que Déu ha mentit, que menjar-se el fruit no la durà a la mort sinó que s’assemblarà a un déu, ja que posseirà el coneixement del bé i el mal. Aquest desig de saviesa és el que fa que Eva mengi el fruit. De la participació d’Adam, les escriptures diuen: “En donà també al seu home, i en van menjar tots dos.” En fer la primera mossegada se’ls obren els ulls, prenen consciència del seu cos nu i corren a amagar-se. Quan Déu descobreix la seva transgressió els expulsa del Paradís.

El relat d’Adam i Eva també apareix a l’Alcorà, però a diferència de la narració bíblica tots dos són temptats, mengen alhora i després se’ls castiga i expulsa alhora.  Per tant, per una Eva és la dona que cerca la saviesa i per altres és la primera pecadora. Ara bé, darrera aquesta visió apareix l’afany d’eximir els homes de la culpa de la caiguda.

Tertulià al segle II deia respecte d'Eva: “Tu ets la porta del dimoni; tu ets qui va obrir el segell d’aquell arbre; tu ets la primera transgressora de la llei divina”. La noció cristiana segons la qual el sexe i la influència femenina eren elements que allunyaven la persona de la divinitat es va estendre per tot el món amb l’evangelització.

Un concepte dual sobre la maternitat

El tercer apartat de la mostra tracta de la màgia i la maldat, gira entorn dels dimonis, els monstres o les bruixes que pretenen destruir o corrompre la humanitat. També hi trobem com les societats que valoren la submissió femenina, tant les antigues com les més modernes, aprofitaren  la possibilitat d’emetre acusacions de bruixeria per empresonar, torturar o executar dones pel seu suposat poder maligne.

El quart apartat parla de la justícia i la defensa, en el sentit que també han existit moltes guerreres, dones soldat o reines al capdavant de grans exèrcits. És ben cert que, majoritàriament, es tracta de casos aïllats que no han pogut contrarestar el fet que l’estratègia, la valentia o la força física són trets molt més presents a la masculinitat. L’antiga deessa Sekhmet i la contemporània Kali són mares que protegeixen els seus devots del mal i els alliberen de la por. Representen el concepte dual de la maternitat, és a dir, amable i fort o compassiu i ferotge.

La connexió de la dona amb la natura, l'aigua o la Lluna

En cinquè lloc, s’esmenta la composició i la salvació. La Mare de Déu és una de les figures espirituals més venerada arreu del món. El culte i la devoció a Maria ha crescut en els darrers dos mil anys i ha adquirit una gran varietat de significats a les diferents branques del cristianisme i de l’Islam. Les referències de Maria a la Bíblia són escasses, també apareix a l’Alcorà on es desgranen detalls dels seus primers anys. La sura dinou sobre Maria la reciten les dones abans i després del part. En el catolicisme i en l’església ortodoxa, Maria ocupa una posició destacada: és la guia i la mare dels fidels, els escolta, els acompanya i intercedeix davant per ells davant Déu, ja que Maria, en acceptar el pla del Senyor d’engendrar i parir el seu fill, té un paper actiu en la salvació de la humanitat.

Per tot plegat se la representa asseguda en un tron, règiament vestida, amb una corona a sobre el vel mentre agafa el seu fill amb el braç esquerre. Es tracta d’una escena plena de naturalitat en la qual, ocasionalment,  per sota del seu vestit surt el seu peu que aixafa un monstre que simbolitza la seva participació en el triomf del bé per sobre el mal.

La devoció a la Mare de Déu va créixer a partir del segle XIV i alguns estudiosos afirmen que, aquest fet, va coincidir amb una època en què hi havia una forta influència social de les dones aristocràtiques, del govern de diferents reines i d’una nova espiritualitat femenina desenvolupada per noves veus com la d’Hildegarda de Bingen.

La mostra clou amb un conjunt d’obres contemporànies que parlen de la connexió de la dona amb la natura, l’aigua o la Lluna. Vol fer reflexionar el visitant envers el poder del patriarcat i del paper femení en la societat actual. Diu Maria Zambrano que la dona ha d’obeir el seu interior, la veu de les seves pròpies entranyes per saber el que cadascuna, com si fos una guspira divina, ha vingut a fer al món, i conèixer el què és bo per a una mateixa i per a les persones que tenen al seu entorn més proper i també al més llunyà.

A tall de conclusió, a la feminitat, històricament parlant, se li  ha exigit una perfecció i un coneixement absolut que queda a anys llum del que també, històricament parlant, s’ha exigit a la masculinitat.