Idolatria o veneració

Recordo quan Tània, em va explicar que, anant en tren, va compartir una conversa amb dues noies i que, al final de la seva conversa va sortir el tema de la religió. Quan ella digué que era cristiana i ortodoxa les noies es varen quedar pensatives i una d’elles va preguntar que qui eren els cristians ortodoxos... després d’un silenci, sense que Tània pogués respondre, l’altra noia digué... Sí, són els “adoradors de les imatges”... idòlatres.  Tània es va quedar perplexa de la resposta, davant de l’opinió que es tenia sobre l’Ortodòxia.

Quan va intentar explicar que no es tractava d’això, no va poder, ja que arribà la seva parada per baixar del tren, i senzillament s’acomiadà amb un: "a Déu!"

Però les paraules d’“Adoradors de les imatges”, li van quedar gravades en el seu cor, perquè s’allunyaven totalment del que en realitat era la seva praxi i el que es vivia dins de l’Ortodòxia.

Ella en els seus estudis havia après que la Tradició Iconogràfica, art considerat sagrat des dels set concilis universals, quan en el sèptim (any 841) es proclamà la licitud de les icones, fent sempre la distinció entre adoració i veneració. Sempre s’ha proclamat que l’adoració només és deguda a Déu.

Aquesta acceptació no es basa en el “Decàleg de Moisés” (Antic Testament) sinó en el  fet de l’Encarnació del Fill de Déu, (Nou Testament) que prengué cos i rostre humà i és en aquest sentit que el Crist, és el Prototip de totes les icones, i es poden representar.

Les icones es veneren amb respecte  per allò que signifiquen... i es veneren amb amor, devoció i tendresa i el seu objecte és la pregària.

Fa poc, el segon diumenge de Quaresma (aquest any hi ha molta diferència entre els dos calendaris, el gregorià i el julià) s’ha commemorat el Diumenge de l’Ortodòxia, en què es beneeixen les icones que les famílies porten des de les seves cases, aquelles en què, habitualment, juntament amb les Sagrades Escriptures i llibres de pregàries s’efectuen davant d’elles, amb la llàntia encesa, en aquell indret de la casa que es reserva per  l'oració.

La Tània, tot caminant reflexionava donant-se compte de què un mateix pot estar molt equivocat i allunyat sobre els altres, i la  realitat és que hi ha un gran desconeixement del veritable sentit del qual tradicions tan antigues guarden com un gran tresor que aporta vida i llum  a la gent que s’apropa amb fe, que no es pot d’entrada posar “etiquetes”  sense, en realitat saber gaire cosa, d’una tradició que és mil·lenària, en aquest cas,  i que es transmet a través de generacions amb l’habilitat d’un artesà, com és l’iconògraf, i que amb humilitat i virtut  ha après un llenguatge totalment bíblic i espiritual, que es transmet a la persona que el contempla i venera, sense que per això sigui un “Adorador d’Imatges”. Els iconògrafs normalment són persones anònimes, que no busquen la seva reputació, sinó que són com els escrivans que transmeten en imatges allò que la Paraula proclama.