Comentari a la primera lectura del 1er diumenge de Quaresma. B
L’aliança ( en hebreu “berit” ) és un terme i concepte teològic àmpliament present a l’Antic Testament. Les primeres lectures de Quaresma del cicle B dediquen una especial al·lusió a aquest tema. Aquest primer diumenge la primera lectura narra l’aliança de Déu amb Noé, el segon diumenge presenta la d’Abraham, el text del tercer diumenge recull el decàleg estretament vinculat a l’aliança del Sinaí; l’exili és l’evident al·lusió de l’aliança trencada i aquest és el tema de la lectura del quart diumenge; la del cinquè diumenge presenta el text de Jeremies que fa una interiorització de l’aliança.
El text que llegim avui (Gn 9,8-15) pertany a la tradició sacerdotal. Aquesta tradició té el seu origen entre els exiliats de Babilònia. Alguns d’aquests es van desanimar en veure el temple destruït i la terra perduda, altres, en canvi, intentaren aprofundir en el passat d’Israel a fi d’enfortir una fe i una esperança capaces d’afrontar la nova situació. Això és el que varen fer alguns sacerdots de Jerusalem exiliats a Babilònia entre els quals hi havia el profeta Ezequiel. La tradició s’origina, doncs, al final de l’època de l’exili i els primers temps del retorn. La tradició sacerdotal no vol anular les altres tradicions sinó complementar-les en una nova visió exigida per la novetat històrica. Donarà molta importància a la pertinença al poble, d’aquí que les genealogies ocupin un lloc important en aquesta tradició. Es tracta de conservar la identitat d’Israel enmig de Babilònia a fi d’evitar-ne la dissolució com a poble. Signe de la pertinença al poble serà la circumcisió. Al no poder anar al temple accentuarà la importància del dissabte. Les normes sobre puresa ritual, el sacerdoci, el culte i el temple seran també puntals d’aquesta tradició.
En llegir el relat del diluvi cal tenir present el relat de la primera creació. El caos precedeix l’ordre que suposa la creació de Déu. Aquesta primera creació queda pertorbada pel pecat que omple la terra de violències (Gn 6,11). Déu s’entristeix i es penedeix d’haver creat l’ésser humà i decideix amb el diluvi fer desaparèixer l’ésser humà i tot el que havia creat.(Gn 6, 5-7).
El diluvi té com a finalitat principal eliminar la violència que impera sobre la terra. Les aigües del diluvi purifiquen el món. Desprès del diluvi sorgeix un nou món. La terra torna a estar seca i en condicions de produir novament la vida. Déu beneeix aquesta nova humanitat com ho va fer al principi ( Gn 1,28).
L’existència d’aquest nou món purificat per les aigües del diluvi depèn totalment de la generositat de Déu. L’aliança que Déu estableix amb Noé i la seva família i tots els que estaven a l’arca és una aliança unilateral. No hi ha condicions prèvies ni exigències de compliment. Déu recordarà aquesta aliança quan en vegi el senyal en l’arc de sant Martí.
El missatge del relat del diluvi és particularment significatiu pel poble d’Israel que ha viscut l’exili. A la llum d’aquest esdeveniment la caiguda de l’estat de Judà amb la seva capital Jerusalem, la pèrdua de la terra i l’exili són comparables a la destrucció produïda pel diluvi. Si desprès del diluvi sorgeix un nou món, un nou ordre, també Israel pot experimentar un ressorgiment com a poble, pot veure l’adveniment d’un nou ordre.
L’aliança amb Noé és una aliança universal. Per Israel l’aliança ha sigut una experiència positiva pel que fa a les relacions amb Déu. Ara vol, doncs, que el que li ha esta bo per ell ho sigui també per la totalitat dels pobles de la terra.
Diumenge 1er. de Quaresma. 18 de Febrer de 2024
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.