Evangelitzar de franc

En el capítol novè de la primera carta als Corintis hi ha una llarga defensa del dret que té Pau a rebre una paga per la seva dedicació a la predicació de l’Evangeli. En llegim un fragment a la segona lectura d’aquest diumenge ( 1Co 9, 16-19.22-23).

En el rerefons de la defensa que fa Pau s’hi descobreixen els atacs contra la seva funció evangelitzadora per part d’alguns membres de la comunitat de Corint i possiblement per opositors d’altres comunitats. La crítica dirigida a Pau veia que ell no usava els seus drets d’apòstol, és a dir, a ser mantingut per la seva comunitat com a recompensa per l’activitat predicadora. Això els feia arribar a la conclusió de que el fet de no usar dels esmentats drets era la proba de que ell no era realment i autènticament un apòstol.

En els versets que precedeixen la nostra lectura (9,1-15) Pau explica que el treball missioner és mereixedor d’una recompensa. Ho mostra amb molts exemples. El soldat no es paga les despeses del seu equipament militar, qui planta una vinya té dret a menjar del seu fruit igual que el pastor es beneficia de la llet del seu ramat. A partir d’una interpretació del Deuteronomi (25,4) diu que el qui llaura i el qui trilla ha de treballar amb l’esperança de rebre’n una part. Recorda que els que serveixen en el temple viuen del temple. En tots els cultes antics, tant jueus com grecs, els sacerdots rebien una recompensa per poder dedicar-se plenament a les seves funcions. En sintonia amb el que estipulen les lleis de l’Antic Testament (Nm 18,8-31; Dt 18,1-5) els quiserveixen a l’altar reben una part de les ofrenes. I quan Pau diu que el Senyor ha disposat que els qui anuncien l’evangeli visquin de l’evangeli s’està referint a aquells passatges dels sinòptics on Jesús diu que el qui treballa (s’entén que és en la predicació del Regne de Déu) bé es mereix que el mantinguin ( Mt 10,10; Lc 10,7). La detallada argumentació dona molta força a la renuncia per part de Pau de rebre una paga per la seva tasca apostòlica.

En els versets 16-18, que corresponen ja al text de la nostra lectura, Pau argumenta a partir del contrast entre el treballador lliure, el que treballa per pròpia iniciativa, el que avui en diríem un autònom i l’esclau, el que treballa obligat. Els esclaus es barrejaven sovint amb la mà d'obra lliure, ja que els ocupadors utilitzaven qualsevol recurs humà disponible i necessari per realitzar un treball. Si no es trobaven prou esclaus o es necessitaven habilitats que només podia proporcionar la mà d'obra remunerada, llavors els treballadors lliures i els esclaus treballaven junts. En el sector agrícola, aquesta combinació de mà d' obra era especialment habitual. Els lliures tenien dret a una recompensa, en canvi els esclaus no tenien dret a cap recompensa llevat que en alguna circumstància especial l’amo els volgués donar. Pau és l’esclau del Senyor encarregat de l’administració (“oikonomia” ofici de l’esclau) de l’evangeli. És una tasca important perquè hi havia esclaus de moltes menes des dels que treballaven a les feines dures de les mines o el camp fins els que ho feien en feines més nobles com l’educació o l’administració d’una casa. La tasca de predicar l’evangeli és molt important. Paradoxalment per Pau la paga està en poder predicar l’evangeli sense rebre cap paga cosa que li atorga una gran llibertat.

Sense dir-ho Pau recorda que ha estat cridat i escollit pel Senyor perquè doni testimoni del seu nom davant les nacions paganes (Ac9,15 22,15; 26,17-18; Gl 1,5). No pot renunciar-hi de cap de les maneres, com Jeremies que viu l’imperatiu de profetitzar com un foc interior que no pot extingir (Jr 20,9). La causa de l’evangeli és una prioritat de primer ordre en l’activitat de Pau que el portarà a aprofitar qualsevol oportunitat fins a fer-se tot amb tots per salvar-ne uns quants.

Diumenge 5é durant l’any. 4 de Febrer de 2024