El cel dels morts de Gaza

Fa ja una colla d’anys, el recordat Ernesto Cardenal escrivia que la vida eterna per força havia d’existir, perquè no podia ser que tanta i tanta gent que havia hagut de viure una vida en aquest món plena de dolor i de penes, no pogués disfrutar mai d’un temps de felicitat. Que se la mereixien molt, la vida eterna, en definitiva.

Ernesto Cardenal això no ho deia, òbviament, com una demostració lògica de l’existència de la vida eterna, sinó més aviat com una afirmació del que ara se’n diu justícia poètica. Però en tot cas, a mi, la reflexió aquesta se’m va quedar.

I hi he tornat a pensar aquests sis mesos en què hem anat veient, dia rere dia, i setmana rere setmana, com l’exèrcit d’Israel anava destruint metòdicament i sense cap escrúpol les cases, els blocs de pisos, els carrers, les avingudes, els hospitals, les escoles, els camps, les platges... i amb ells, esclar, tantes, tantíssimes vides.

Aquella mena d’escultures dantesques en què Gaza ha quedat convertida, i l’apilotament de persones descol·locades, famolenques i sense futur que estan a Rafah amb la por que en qualsevol moment poden ser bombardejades sense cap possibilitat de fugir de la matança, i totes les altres que han quedat disperses pel nord, morint-se de gana, glacen l’ànima. Què serà d’aquelles persones, ara encara vives, però amb una vida tan penjada d’un fil? I què serà de totes les que han mort després portar una vida senzilla, pobra, d’anar fent, d’esperances ofegades?

I juntament amb elles, amb aquells milers i milers de gazians i gazianes, tots els altres, que són menys, però que també hi són: els morts de l’insensat atac de Hamàs del 7 d’octubre, jueus la majoria (¿per què ho van fer?); els morts també jueus de l’exèrcit israelià atacant, tot i que molts devien actuar convençuts que estaven salvant la pàtria; els palestins morts pels colons i per les forces israelianes a la Cisjordània ocupada i que no se sap ni quants són ni com han mort; els morts a les fronteres dels Líban; els morts del bombardeig israelià a l’ambaixada i el consolat iranià de Damasc; i els possibles morts en el possible enfrontament d’Iran i Israel que no sabem si es produirà...

Em torno a mirar les escultures dantesques, i recordo aquell pessebre fet en no sé quina església de la zona en què n’hi havia unes quantes més o menys reproduïdes, amb un Nen Jesús a sobre i un mocador palestí adornant el conjunt.

I sí, és això. La Pasqua es realitza especialment aquí, més que en cap altre lloc. El pas de la mort a la vida. A tots els morts i a totes les mortes de Gaza, víctimes d’aquest conflicte inhumà, víctimes de la inqualificable duresa de cor de Benjamin Netanyahu i la seva cort, víctimes de l‘ofuscació d’una part molt important dels ciutadans d’Israel, víctimes de la complicitat incomprensible del govern dels Estats Units, del Regne Unit, d’Alemanya i d’uns quants altres, i víctimes al capdavall del poderosíssim lobby de les armes, Déu els ofereix amb especial tendresa i afecte el mateix que va oferir al seu Fill Jesús clavat en creu: la vida per sempre.

Que el retrobament de tots, musulmans, cristians, jueus, homes i dones de totes les conviccions i sentiments, sota les ales amoroses de Déu, els purifiqui la memòria, els ompli d’estimació, i els curi les ferides del cor de manera que esdevingui un cor nou. I que des del cel, tots, facin força en favor de la pau.