L'últim capellà obrer: “Els nous sacerdots desconeixen que existeixi aquesta opció”

AINA ARGUETA -CR El Concili Vaticà II va reconèixer una forma de viure el Ministeri diferent de la que estava establerta: la possibilitat de ser capellà obrer. Un sacerdot, que està ordenat, però que escull treballar en una feina manual per relacionar-se amb la vivència del poble de forma directa. Parlem amb Pepe Rodado, l'últim capellà obrer en actiu de Catalunya, qui és consiliari general de l'Acció Obrera Catòlica (ACO), membre de l'Associació de Sacerdots del Padro i capellà acompanyant de diversos moviments de la Pastoral Obrera de Catalunya (POC). 

Ets cambrer?

Sí. Treballo de cambrer a la Joaquim Blume. És una residència de joves esportistes de la Generalitat. Abans era per gent que anava a les Olimpíades, però el 92 van crear el CAR de Sant Cugat, que ja és on hi ha la gent que anava a les olimpíades i els professionals i van deixar la Blume per esportistes que estan en etapa de formació. Jo treballo de cambrer al menjador, portem la bugaderia i també fem una part de la neteja de la cuina. El meu contracte és de cambrer al menjador.

Però també ets capellà. Com vas sentir la vocació de sacerdot?

Quan jo vivia al meu poble, va haver-hi un primer intent, però res. Llavors, quan vaig venir a viure a Sabadell, de seguida vaig començar a jugar a futbol i ja vaig deixar d'anar a missa. Vaig començar a treballar amb disset anys i vaig redescobrir tota la qüestió del moviment obrer. Era un moment que va haver-hi la reconversió del tèxtil, es van tancar moltes fàbriques a tot arreu de Sabadell i vaig participar en mobilitzacions molt importants. 

I, alhora, va sortir també la inquietud, que jo tenia des de petit, per la fe en Jesús. Vaig contactar amb la parròquia de Badia del Vallès i justament, en aquell moment, començava l'Enric Enguix, un capellà pradosià, amb els grups de joves. Després amb el Gregori Manso van començar a fer la JOBAC. Allò va ser el que va lligar les dues coses: la inquietud de fer, però vinculada també al moviment popular, el moviment de la vida, de l'home obrer.

En aquell moment, l'Enric un dia em va proposar: "Tu no t’has plantejat mai ser capellà?". I li vaig contestar: "Estàs sonat". Però aquella pregunta se'm va quedar ressonant. De mica en mica la balança s'anava decantant cap al sí.  Fins que finalment em vaig decidir a fer aquest pas i vaig entrar al seminari.

La teva formació al Seminari com va ser?

Sempre havia tingut molt clar que la referència sempre havia sigut de la meva família, la gent treballadora. Des de l'inici, se'm va plantejar també la possibilitat de fer un procés de formació al seminari que vinculava les dues coses, és a dir, la formació enfocada per viure el ministeri en el món obrer. En aquell moment existia el projecte Encaminament Sacerdotal al Món Obrer(ESMO) i se'm va facilitar. Jo vaig tenir moltíssima sort perquè venia de la fàbrica, no tenia estudis i vaig haver d'estar al seminari, a les Corts, per recuperar la qüestió dels estudis. Després, ja vam venir aquí a Torre Baró amb el meu company Fermí i vam començar la formació pròpiament del seminari. Treballavem al matí, estudiavem a la tarda i viviviem a Torre Baró, a mitja muntanya. Per tant, va ser una formació adaptada que permetia no desvincular-nos del treball.

Tenies referents?

Sí. Vam començar el Fermí i jo, però, abans que nosaltres, l'havien fet d'altres. Després es va afegir Rafa Marotto, i després Miquel Cubero, que va ser l'últim que va fer aquest pla. Quan ell va acabar va coincidir que ja no hi havia cap persona que estigués interessada en aquest procés i com en aquell moment els que eren superiors al Seminari no acabaven de veure clar, es va tancar. Irònicament, quan ho van tancar, hi havia altres persones que estaven interessades en aquest procés, però ja no els hi van donar la possibilitat.

Què és ser capellà obrer?

Hi ha unes línies fonamentals inspirades en la Teologia de l'Encarnació, de Jesús, que és l'home, que comparteix la vida amb tothom. Fer vida senzilla, de poble, com un més. Aquesta era la concepció dels capellans obrers, que van sorgir a França, al principi dels anys 40, després van ser prohibits, i després van ser de nou readmesos en el Concili Vaticà II. En aquell moment aquí a Espanya vam tenir un fort creixement del concepte de capellà, no com ésser allunyat del poble i per sobre, sinó al contrari, compartint la pròpia vida, des d'aquesta encarnació, la Teologia de l'Encarnació i l'espiritualitat d'Encarnació. 

Aquest és el gran tret, situar-nos rebutjant el que pugui sonar privilegi, diferència, separació. Servint dins del Poble de Déu, com un més perquè compartim les mateixes condicions de vida. I per això, el treball manual és important per al món obrer, però també viure en barris determinats, i fer-ho nosaltres tot. La compra, la neteja, pagar el pis o el lloguer, sobretot. Com un treballador més, no?

El concepte d’obrer abans era molt més acotat al treball manual. Els sacerdots que també són potser professors de la universitat o periodistes serien capellans obrers?

Això ja és una qüestió debatuda. D'una banda, cal tenir en compte l'evolució que ha tingut tot el món del treball, que ha sigut molt gran, evidentment. És a dir, encara hi ha molta gent que pensa que el món del treball, que és molt obrer, és el treball on vas amb granota, casc i és a una fàbrica. I és una part que continuen existint, però hi ha molta més varietat. Sobretot en el nostre país, el treball s'ha desenvolupat en els serveis de tota mena.

Però en aquell moment, el món del treball sempre, sobretot, tenia d'específic que fossin feines que estiguessin arrelades també a la gent senzilla. I, per tant, era el treball manual. Llavors, durant molt de temps, tot el que era el treball més com intel·lectual doncs quedava una mica fora d'això. No s'entenia com a treball, com a capellà obrer. No només per dedicar-te a la feina ets capellà obrer, sinó que ha d'anar acompanyat també en viure en unes determinades condicions de gent senzilla.

Per exemple, jo quan vaig decidir treballar, jo descartava les possibilitats d'educador que van sorgir perquè jo volia estar en relació horitzontal amb la gent. I, per tant, ho vaig fer al principi, després ho vaig deixar per una qüestió de salut laboral i el metge em va dir que no podia fer aquests segons quins compres de feines. I després, en contacte amb la gent migrant precisament al Bon Pastor és quan em va tornar a fer sentir la necessitat de tornar al món del treball per compartir una concepció del treball, que la gent d'aquí semblava que havia perdut. I va ser a partir de dir que el treball és essencial per les persones, no és una cosa per aconseguir una altra, sinó que el treball és per viure, quan m'ho vaig replantejar i li vaig demanar al bisbe que em deixés tornar al treball manual i deixar la parròquia.

Com va estar l'experiència de trobar feina?

En tot el procés, buscava unes feines determinades. Vaig fer un curs d'ajudant de cuina de l'atur i vaig començar a treballar d'ajudant de cuina. Vaig fer uns anys i després va sortir aquest de cambrer. Buscava treballs una mica d'aquest tipus, que em permeti estar amb un tipus de gent sense qualificació.

Ara ho deixes.

Sí. Aquesta setmana potser és la darrera. M'he demanat una excedència de dos anys per poder dedicar-me en aquest moment més a l'ACO i fer-me més present a les entitats associatives del meu barri, una altra cosa que va molt vinculada a la presència dels capellans obrers que tradicionalment, s'han vinculat, a part de la feina, al lloc de viure. 

La dedicació a l'ACO com a responsable és important perquè ara em veig molt limitat, no puc fer moltes coses i em sembla que és un trist servei al moviment. Ara vull fer això i, d'altra banda, permetre'm tenir més temps per dedicar-me a ser més present a la vida del barri, a la vida organitzada. Aquest és una cosa que voldria aprofitar ara.

És un reflex de com la vida del treballador moltes vegades no deixa que s'organitzi?

Exactament. Penso que és important perquè els barris que sempre han marcat molt la vida de les persones, com un símbol d'identitat. Hi ha gent que viu a casa nostra individualment i vull col·laborar amb la gent que vol refer aquest teixit comunitari als barris.

Ets l’últim capellà obrer?

Dels meus companys no queda ningú. En Fermí també estava als moviments, però se'n va anar a Xile deu anys i quan va tornar, no va continuar en el món del treball. I el Rafa, que també hi treballava, no va continuar i ha estat a les parròquies. Quan jo vaig voler tornar, vaig parlar amb el bisbe i no va ser fàcil que em deixés.

Com es viu la teva figura dintre de l’Església?

Costa de comprendre per molts companys aquesta opció. Hi ha molts que diuen “si falten capellans per què et dediques a això i no et dediques a parròquies”. És un altre punt de vista. Penso que és una manera de viure el Ministeri, reconeguda pel Concili Vaticà II, i ara, en aquest moment, la gran majoria que ho han fet ja estan jubilats. 

No hi ha gent que vingui darrere, d'entrada, perquè desconeixen aquesta modalitat de ser capellà. Hi ha alguns companys que han vingut aquí a l’Arxiprestat i quan m'han presentat i han explicat que treballo, preguntaven:  “Això és possible?". Ho ignoren.  Hi ha un desconeixement bastant notable i no es potencia tampoc.

Jo reivindico que és un enriquiment pel presbiteri. Per desgràcia, a mi ningú em diu res. Simplement anem fent com una cosa allà marginal. I és una llàstima. Jo, per exemple, hauria esperat que el meu bisbe alguna vegada m'hagués dit: "Escolta'm, com va això, què tal, com ho vius?". Res. Vam estar tres anys perquè em donés permís per fer-ho. Però després ningú m'ha preguntat res. Com si fos una neura meva.  Jo ho visc com una cosa d’Església perquè soc part del presbiteri, per tant, és realment vàlida.

Penses que ser capellà obrer és cosa del passat?

Jo crec que cada vegada té més sentit ser-ho. Primer, els capellans no podrem viure per sempre com ho fem ara. Ens hauríem d'anar desvinculant en matèria econòmica de l'Estat per tenir autonomia per fer el que creiem. L'Església es va fent més petita i hauríem de poder viure de la nostra feina.  Sense negar que pugui haver-hi companys, que puguin estar alliberats per fer una tasca específica. Però que no fos la norma general, sinó el contrari.

La falta de referents i de noves incorporacions al presbiteri contribueixen al fet que aquesta opció no estigui contemplada pels seminaristes?

Jo penso que és la figura de capellà que està en joc, també. Ser capellà obrer és una aportació molt positiva per a l'Església que ha de venir. Crec que és molt més de futur que no pas la figura de capellà tradicional. Les decisions les han de prendre les comunitats i el capellà amb un paper més de conseller. Crec que s'ha de motivar la formació, el diàleg amb la gent, però no de les responsabilitats. Ha de ser una comunitat d'una forma més sinodal, això que ara es parla. Això és el que fem els moviments i a les parròquies no tant.

A les parròquies, el capellà tradicionalment ho feia tot. I, per tant, no s'ha educat la gent a tenir aquesta formació i aquesta capacitat. Les comunitats han de ser autònomes per prendre decisions. Falta gent adulta, que sigui capaç de fer les coses, de plantejar els problemes, les situacions, dintre de  moltes comunitats.

Les noves generacions de seminaristes beuen d'un corrent més conservadora.

En un món tan difús, on no tens mai les coses clares, que l'Església es mantingui igual dona seguretat. Saber què hem de fer com a capellans i que ha de fer la gent. Però és un moment de canvi en el món i també de l'Església perquè com a part del món. Descobrir la fe com un camí de llibertat i, per tant, de seguretat és una provocació de la responsabilitat. I això és molt més incòmode que no pas tenir les coses ben clares. Aquí el model de capellà, el model d'Església que hi ha al joc, és molt important i pesa molt. Hi ha gent que vol recuperar l'Església com a lloc d'influència. Allò no té cap futur. Ser crític és una cosa, anar a la contra és una altra.  

L’Església s’ha oblidat de la classe treballadora?

Caldria desmuntar aquesta idea. La immensa majoria de persones que formen part de l'Església és gent treballadora. Això de vegades ho perdem de vista. Moltes vegades no hem sabut connectar la vivència de la fe amb aquesta realitat que viu la gent. I la fe que s'ha donat era una mica la fe del culte, de la pregària personal, de l'articulació personal de Déu.

No s'ha pogut connectar més que oblidar. Els que han dirigit la pastoral tampoc ho han tingut gaire en compte, segur.  La fe ha d'anar enfocada en la gent que t'envolta, per la teva feina, la teva escala, allà on estàs. I això és una cosa que s'ha d'educar, per ajudar que la gent ho descobreixi. I potser això, si no ho tens, no ho pots fer. Cadascú donem el que tenim. Si tu tens una altra percepció, és el que fas, perquè no hi ha mala voluntat.

Com creus que ser capellà obrer t’ha ajudat a transmetre la Paraula?

Jo estic convençut que a mi m'han influït aquestes dues coses: l'experiència del treball i l'experiència de consiliari de moviments. El meu sentit de com configurar la parròquia està profundament marcat per això. I en línia amb això que diu el Papa de sortir fora, anar a buscar la gent que ve i que no ve a missa, establir relacions... Aquesta és la teologia del món que beu del mateix, aquesta Teologia de l'Encarnació. Ens hem de presentar al món perquè la gent se senti reconeguda, estimada, valorada... De fet, això és el que fa Déu en Jesús i el que ens convida fer a nosaltres. Jo crec que marca la manera de fer també la parròquia. És indestriable per mi.