“Si un estudia humilment el que Jesús ens va ensenyar, tant se val si ets home o dona”

(Direcció General d'Afers Religiosos) Maria Teresa Calderó (Barcelona, 1932). Aquest mes de març fa seixanta anys que es dedica a la propagació de la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Explica la seva confiança en Jehovà i les dificultats que ha passat per la falta de llibertat religiosa.

Vau néixer fa 86 anys a Sants. Com va ser la vostra infantesa?

A casa van decidir que només anés a estudi el noi. I la noia, a fregar plats! Cap als onze anyets, com que a casa érem rojos, els amics del papa li van recomanar que es mudés al barri xino perquè així ningú no el molestaria, i efectivament així va ser. Hi vam anar i hi vam viure tots tranquils. Allà va ser on vam tenir l’oportunitat de conèixer la Veritat.

Tota la família va fer la descoberta alhora?

Vaig conèixer la Veritat quan tenia 26 anys, cinc anys després de casar-me, al mateix temps que la resta de la meva família. El meu marit i jo vivíem amb els meus pares, sota el mateix sostre.

I com us vau fer testimonis de Jehovà?

Una parella va trucar a la porta. Aleshores, van començar a parlar i ens va agradar molt, tot i que a casa estava prohibit parlar de política i de religió. Tot el que deien era tret de la Bíblia: s’establirà un Regne, que la maldat ja no existirà, que tots serem iguals... això ens va tocar el cor.

Com va canviar la vostra vida quotidiana a partir de ser testimoni de Jehovà?

Al principi havíem d’anar amb molt de compte perquè nosaltres vivíem al carrer Unió i sortint d’aquest carrer hi havia una comissaria i molt a prop d’allà, una altra. M’agradava la Veritat, però tenia molta por perquè només de veure un senyor vestit de gris ja se’m trastornava la panxa. Però bé, ho vam deixar en mans de Jehovà, ens vam batejar i al 1961 vam tenir la sort que al meu marit li van donar una excedència i ens en vam anar a predicar a Astúries. Allà vam gaudir moltíssim però també va ser allà on ens van agafar i ens van ficar a la presó.

Per predicar?

Ens van descobrir reunits en una casa particular. O pagava una multa de 5.000 pessetes o anava a la presó. Doncs bé, ens van posar a la presó i allà ho vaig passar molt malament perquè els tenia molta por. Gràcies a Jehovà vaig aconseguir treure forces per suportar-ho però realment tenia molta por. Vam estar a la presó d’Oviedo, i després d’haver voltat per set presons, ja ens van enviar cap a Barcelona.

Set presons?

En un mes vam haver de passar per set presons, separats l’un de l’altre. Amb el meu marit ens vèiem només quan en sortíem. A mi no em van emmanillar mai, així que vaig sortir de la presó feta una rosa, però el meu pobre Fèlix anava emmanillat. A la presó Model de Barcelona ens van dir que com que no volíem pagar la multa ens hauríem de presentar cada dia a la comissaria. Tot això va durar una mica més d’un any, fins al dia que en Fèlix va dir que no es tornaria a presentar a comissaria perquè ell considerava que no havia fet res mal fet. I jo li vaig dir: “com que tu no hi vas, jo tampoc!”

I us van venir a buscar de nou?

No, i tal dia fet farà un any. Mai, mai, mai no ens van tornar a molestar.

Per què no vau pagar la multa?

No la vam pagar per principis. Nosaltres vam considerar que no estàvem fent res de mal fet sinó que estàvem predicant el Regne de Déu i la Bíblia, o sigui que no vèiem el motiu per pagar cap multa.

Malgrat que us haguéssiu de presentar cada dia a comissaria, vau continuar la vostra activitat?

Exactament. Vam continuar predicant, primer a la part del Besòs, després ens van dir d’anar també a la part de Sant Celoni... el recorregut ha sigut fantàstic.

Podíeu dedicar-vos plenament a la predicació?
En Fèlix va haver de tornar a demanar l’excedència i poc després va tornar a la feina. Jo no vaig tornar a treballar. No teníem fills, però per aquella època una germana es va posar molt malalta i em va demanar si quan morís podríem afillar la seva filla. Vam arreglar els papers i en morir la mare, la noia de 12 anys va passar a formar part de la nostra família. O sigui que he tingut moltes benediccions de Déu.

Teníeu algun altre impediment per ser testimonis de Jehovà?

Aquells anys, al cinema, a la mitja part es feia sonar l’himne de Franco, durant el qual t’havies d’aixecar i fer la salutació amb el braç alçat. O bé si sonava l’himne al mig de la Rambla també havies de fer la salutació, i com no saludessis te n’anaves a la presó.

El problema era que no ho fèieu o que teníeu mala consciència de fer-ho?

Jo no saludava per consciència, però el problema el teníem tots, tant si érem testimonis com si no. Si sonava l’himne i no feies la salutació t’agafaven i et posaven a la presó.

I com us ho vau fer per no tornar a ser empresonats?

Vam deixar d’anar al cinema. I pel carrer, com que ja sabies més o menys l’horari en què sonava l’himne, deixaves de passar-hi. Era una època molt dura perquè havies de fer el que Franco volia.

En un moment tant polititzat com ara, trobeu cap incomoditat?

El que passa és que avui en dia no tenim cap prohibició: podem anar tranquil·lament per les cases. Sí que a vegades hi ha hagut algun senyor que ens ha dit que no volia que el tornéssim a trucar. Això ho respectem.

Us veig ben ferma.

Ell ens manté en vida, oi? És un privilegi poder ajudar moltes persones, poder ensenyar la Veritat i veure molt aviat com s’estan complint les profecies i estem al límit. O sigui que espero que Jehovà esperi una mica més i jo poso un peu a dintre!

A la vostra edat ja us heu retirat del servei?

Encara tinc el privilegi de poder estar a Via Júlia durant quatre hores per poder donar testimoni, perquè sóc testimoni de Jehovà. I em trobo la mar de bé per fer-ho.

A quins serveis us heu dedicat més?

Primordialment la predicació. Aquest mes de març faré 60 anys de servei. No fa gaire vaig fer un recompte i he donat a conèixer la Bíblia a vuitanta persones que han tingut l’oportunitat i s’han batejat. També si algú ha necessitat ajuda hi hem anat i hem ajudat. També hem fet moltes obres dels Salons del Regne: aquest era el privilegi del meu marit.

I quines pràctiques dueu a terme al Saló del Regne?

Tenim el privilegi de fer assignacions. Precisament demà en tinc una amb dues germanes i, en part, ho fem perquè els que vénen nous també ho aprenguin. També ensenyem la manera de picar de casa en casa.

En què consisteixen les assignacions?

Això és un ministeri. Aquest mes tenim un privilegi: poder convidar les persones a la commemoració de Jesús, que enguany celebrarem el 31 de març. Després tenim les revisites. Ho tenim molt bé perquè estem molt ben capacitats. Aleshores també tenim el test per poder anar a visitar la persona, donar-li la revista, respondre les seves preguntes, i d’aquí n’hem pogut fer estudis i hem pogut ajudar moltes persones.

Per què és important la Commemoració del Senyor?

Perquè va ser quan Jesús va donar la seva vida, no només per mi sinó per tota la humanitat. Per tot aquell que volgués fer la seva voluntat.

I com commemoreu aquesta festa?

Ens reunim al Saló del Regne on un germà fa un discurs recordant Joan 3:16: “Ell ha estimat tant el món que ha donat el seu propi fill”. Aquest és el testament que em va fer entrar a la Veritat. Després del discurs, es passa el pa a cadascú de nosaltres i també el vi.

Heu conegut algú que prengués el pa?

Si, encara que aquest és un privilegi que només coneix Jehovà, que mirarà al Cel per governar en Jesús. Encara que jo l’hagi vist menjar, no puc dir “vull i ho serà”. No, deixem-ho per a Ell. Tampoc ningú no pot dir de mi, si la Maria entrarà o no al sistema. Fins a la Fi ningú no queda salvat. Jo ho entenc així també.

El fet de ser dona dins de la congregació ha suposat algun avantatge o limitació?

Si un estudia humilment el que Jesús ens va ensenyar, no. El més important per a nosaltres és Jehovà i Jesús. I com que hem de fer el que Ell ens diu, tant se val si ets home o dona. Ara, hi ha privilegis, clar. Els germans estan posats per Jehovà i perquè ells ensenyin hi ha d’haver una organització que hem d’acceptar.

Com és l’experiència d’anar a porta freda?

És molt dura, a mi em va costar molt. No és fàcil. I encara ara, eh? Vull dir que tu piques una porta i no saps qui et sortirà. Hi ha persones que són maquíssimes i són amables. Ara també n’he trobat que han sortit rebels.

Feu el porta a porta però també teniu els exhibidors. La gent se us acosta a agafar algun prospecte o a preguntar?

El lloc on estem nosaltres és molt a prop d’un institut on hi van nois de 15 i 16 anys. I he tingut experiències amb aquests nois que em miren fixament i diuen “puc agafar aquesta revista?” I si en aquell moment va amb tota la classe, jo li dic que un altre dia em digui alguna cosa. D’altra banda, hi ha qui es queixa també, hi ha algun avi que a vegades te’n deixa alguna de guapa! Hi ha d’haver de tot a la vinya del Senyor.

Després d’aquesta trajectòria tant llarga, quin desig teniu?

El meu desig és veure com Jesús neteja la terra, però ja tinc molts anys. Que pugui dir als meus éssers estimats “mira, escolta’m fins a última hora... però Jehovà ha complert el que Ell ha dit”.