Josep Gordi –CR El santuari de la Mare de Déu del Mont s'alça en la partió de l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany, i és un punt de trobada per a un conjunt de pobles dels voltants que mantenen la tradició de pujar-hi en romeria. Actualment, hi ha 26 pobles de les comarques gironines que mantenen la tradició de pujar-hi, entre els mesos de maig i octubre. Aquest santuari de la sèrie d'articles 'Santuaris Naturals' també és un referent d'història, de paisatge i de literatura que transcendeix l'àmbit local per convertir-se en un símbol d'identitat nacional.
Per arribar al santuari de la Mare de Déu del Mont tenim diferents possibilitats. Si volem caminar, des de Beuda hi ha un dels set camins que ens permeten pujar a peu al Santuari. Per carretera des de l’hostal del Vilar, situat en el quilòmetre 50,5 de la carretera de Besalú a Figueres, hi ha la cruïlla que ens permet enfilar-nos cap al Mont. També podem accedir a la carretera del santuari des dels pobles de Lladó o Beuda.
El Mont o la Mare de Déu del Mont és un dels cims més orientals de l’Alta Garrotxa. Amb els seus 1124 metres d’altitud és un veritable far per bona part de les terres gironines. Des del seu cim es gaudeix d’una magnifica panoràmica vers l’Empordà, la Selva, les muntanyes del sistema transversal, el Montseny i, per damunt de tot, sobre diferents cims pirinencs i d’entre d’ells destaca per proximitat el massís del Canigó.
Abans d’arribar al cim on hi ha el santuari cal aturar-se al monestir de Sant Llorenç de Sous o Sant Llorenç del Mont ja que aquest monestir benedictí va tenir una important relació amb la devoció a la Mare de Déu del Mont. Segons explica la llegenda quan un ramat de vaques pasturava pel cim de la muntanya, un pastor va observar que un animal ficava el cap en un trau, si va acostar encuriosit i es va trobar la imatge de la Mare de Déu. La va agafar i la va portar al monestir de Sant Llorenç. En un primer moment els monjos van voler construir una capella per la imatge prop del cenobi, però segons explica la llegenda, cada dia les eines desapareixien i apareixien dalt del cim. Finalment, la comunitat va comprendre que la Mare de Déu volia estar al cim de la serra del Mont.
Al segle XIV l’abat del monestir va demanar permís per construir una ermita al cim de la muntanya. És possible que ja existís un anterior edifici religiós aixecat per algun monjo que s’havia retirat al cim de la muntanya a fer vida eremítica. Aquesta ermita es va convertir en una església i al seu costat va construir-se una hostatgeria. A l’interior de l’església es venera la Mare de Déu del Mont que és una figura d’alabastre del segle XIV. Cal assenyalar que l’original es guarda al Museu d’Art de Girona des del 1990 després de patir un intent de robatori. A partir del 1998 va endegar-se un procés de reforma de tots els edificis i entorns del cim de la muntanya. Dins d’aquest marc es va museïtzar la cambra on va residir Jacint Verdaguer i dins d’ella es pot visualitzar el seu llit, la seva taula de treball i la finestra que mira cap al Canigó. El 1986 es va inaugurar un monòlit del poeta a l’exterior.
El capella, poeta i escriptor Jacint Verdaguer va fer una estada a la Mare de Déu del Mont l’estiu de 1884. Va pujar-hi per veure el Canigó i estar-s’hi un dia i n’hi va restar quaranta. Va qualificar el Mont com el santuari més bonic dels que havia visitat i el va anomenar: “lo de la Mare de Déu del Mont, Reyna de l’Empordà” Des del santuari va passejar pels seus entorns i des de la seva habitació deia: “Veig el Canigó cara a cara i faig amb ell algunes enraonades”.
Dedicats a la Mare de Déu del Mont hi ha sis goigs, el primer dels quals és del segle XV, del qual amb els anys se n'ha anat fent diferents versions, sobretot al llarg dels segles XIX i XX. Entre tots aquests goigs destaca el que va escriure mossèn Jacint Verdaguer l'any 1884, i que ha passat a la història amb el títol Virolai a la Mare de Déu del Mont i que es canta en tots els oficis religiosos del Santuari. Llegim-ne un fragment.
Del Mont Verge Maria
Reina de l'Empordà,
jo al Cel pujar voldria;
Verge Maria,
deu-me la mà.
Anem, empordanesos,
d'amor de Déu encesos,
pujem a dalt del Mont,
a veure aquesta estrella,
que riu formosa i bella
de nostra terra al front.
Son trono és una serra,
que en mig de nostra terra
s'aixeca fins als cels,
té els núvols per cortina,
per blava mantellina
la volta dels estels.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.