Joan Rigol: “He mantingut una relació personal amb Déu al llarg de tota la meva vida”

Fundació Joan Maragall “Quan em van elegir president del Parlament, el primer que vaig fer en sortir va ser dir-li al conductor del cotxe oficial: anem a Montserrat”. Joan Rigol explicava d’aquesta manera la seva vinculació amb la fe i amb Montserrat el 2013. Ho feia en una entrevista que va fer-li el periodista Miquel Calsina i que va publicar la revista Qüestions de Vida Cristiana (núm. 247), de la Fundació Joan Maragall. Un dia després de la mort de l’expresident d’estret vincle eclesial i social, recuperem part d’aquesta entrevista en què afirmava: “He mantingut una relació personal amb Déu al llarg de tota la meva vida”

El passat mes de novembre va presentar la seva tesi doctoral de filosofia sobre Gabriel Marcel. És la seva segona tesi, la primera va ser de teologia, sobre Jacques Maritain. Vostè, de fet, deu ser dels pocs polítics que tenen dos doctorats. Per què Marcel i per què Maritain? Quina influència tenen tots dos en el seu pensament? Ha arribat a aquests dos pensadors a través del seu camí polític? O ja se situen al principi de la seva trajectòria i després de la seva carrera política ha aprofitat per estudiar-los?

Joan Rigol: El meu marc personal ha estat format per diversos càrrecs polítics: conseller de Treball, conseller de Cultura, després em varen enviar a Madrid com a vicepresident del Senat i també he estat president del Parlament. En cada un d’aquests llocs he intentat fer la meva aportació política. Per exemple, quan era conseller de Treball, hi havia una gran confrontació ideològica, sindical i patronal i vaig intentar posar sobre la taula els grans problemes que teníem aleshores, quan l’atur arribava al 24%, però sense el marc de protecció que tenim en aquests moments...

De quins anys parlem?

Jo vaig ser conseller de Treball del 1980 al 1984. Aleshores vaig enfocar-ho amb dos temes: l’atur i el diàleg social. Aquests eren els meus dos pilars. Després d’aquella experiència, que va ser molt intensa i molt dura, vaig tenir la necessitat d’expressar el meu pensament i en va sortir el llibre Crisi i país. Més tard, quan vaig ser conseller de Cultura, tothom recorda encara avui el pacte cultural, que volia situar la cultura al marge de la competitivitat política. I no em va sortir bé. Però en aquell moment vaig fer-ne una altra reflexió en un llibre que du per títol Poble i consciència nacional.

Així doncs, al llarg de la meva trajectòria de compromís polític, l’acció i la reflexió han anat de la mà. Després, en sortir de la política, em va semblar que havia de fer una reflexió sobre la dimensió profunda del sentit de comunitat. I em va semblar bé –en el context d’una reflexió que ja havia iniciat abans, en treure’m la llicenciatura en teologia i en escriure Compromís polític i sentit cristià– aprofundir sobre Jacques Maritain. Què entén per comunitat? Què entén Maritain per persona en el marc de la dimensió política en la qual jo m’havia mogut?

Per altra banda, a la meva vida hi ha un fet que m’ha portat de vegades angoixa i de vegades reflexió, que és la mort de la meva primera dona. Ho volia aprofundir i afrontar. En un inici preguntant una cosa tan senzilla com la següent: la meva relació actual amb la meva primera esposa (ara que ja no hi és) és simplement un monòleg amb mi mateix o realment podem parlar de relació? I aquest és el tema de la meva segona tesi, que vaig focalitzar en Gabriel Marcel.

Als meus setanta anys continuo llegint els llibres que em van marcar entre els vint i els trenta anys. I un dels que he tornat a llegir, que va generar un gran impacte aleshores, és Literatura del segle XX i cristianisme, de Charles Moeller. Constrastar aquest tema de preocupació existencial meva amb el llibre de Moeller i les obres d’Unamuno, per exemple, em va portar a estudiar el filòsof Gabriel Marcel. Sempre, però, des d’aquest rerefons personal de veure si la relació que tenim amb allò transcendent, més enllà de la nostra naixença i la nostra mort, és un més enllà que podem viure amb les persones que s’han transformat en esperit pur. Hi ha, en l’home, indiscutiblement, una dimensió espiritual. Marcel l’anomena misteri. Dimensió espiritual que esclata en el sentit de llibertat, entenent per llibertat no fer el que et vingui de gust sinó la creativitat entorn de la gent, que s’expressa fonamentalment a través de l’amor. Doncs bé, volia saber si a partir d’aquesta riquesa espiritual i potencial de llibertat i amor que totes les persones portem a dins som capaços de traspassar la frontera de la mort. La tesi que acabo de defensar es titula Amor més enllà de la mort en la filosofia de Gabriel Marcel. Desenvolupar-la m’ha anat bé. Jo no sóc un intel·lectual. Faig tot això “pel meu gasto”, que dirien els pagesos del meu poble. És un treball d’aprofundiment personal, sobretot.

Per tant es podria dir que ha trobat en Maritain l’autor on justificar la seva convicció política i en Marcel la dimensió humana de la fe.

Exacte, i el sentit humà de la nostra vida, de la nostra existència. De fet, he estudiat Marcel però no m’he limitat només a explicar un autor, sinó que l’he posat en dialèctica amb mi mateix, que és el que més m’interessava.

I de Maritain, com definiria la seva idea de comunitat, que vostè s’ha apropiat?

Ho explicaré a través d’un altre autor que m’ajuda molt a situar Maritain, que és Ferdinand Tönnies quan parla de societat i comunitat. Sense societat, és a dir, sense confrontació d’interessos amb una actitud dinàmica i positiva, no hi hauria progrés. Però, d’altra banda, si al final de la nostra vida només hi ha una confrontació d’interessos, la nostra convivència queda molt funcionalitzada i poc realitzada. I la comunitat és precisament el lloc càlid de la gratuïtat, el de les relacions humanes més autèntiques. S’ha de repensar la política no només des de la confrontació d’interessos i de debat fins que és la confrontació partidària, sinó entendre-la també en la seva dimensió comunitària. És el que em motiva a estar en política.

Quins altres referents intel·lectuals, polítics o literaris han estat importants per a vostè?

Per dir-ho amb senzillesa, jo camino amb dues potes. Una és Karl Rahner, el seu llibre El oyente de la palabra m’ha estat sempre un punt de referència. I, d’altra banda, sóc lector d’un conjunt de sociòlegs i filòsofs contemporanis com Zygmunt Bauman (el llegeixo d’abans que fos tan mediàtic!), Ulrich Beck o Alain Finkielkraut, que m’ajuden a analitzar la societat actual. A part d’això, he de dir que sóc un tafaner intel·lectual. La meva formació m’ha portat sempre a llegir no només per erudició sinó per anar-me qüestionant a mi mateix. Llegeixo poca literatura. Llegir només assaig és una limitació perquè perdem l’espai contemplatiu de les coses. Però un autor universal que em va interessar molt en el seu moment va ser Dostoievski, i especialment la novel·la L’idiota. Quan em vull distreure (perquè l’assaig no deixa de ser una reflexió), la meva inclinació és cap a la història. Aleshores agafo la història i la gaudeixo com si fos una novel·la: Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives, etc. Ells han format el meu catalanisme.

Fa poc va moderar per a la Fundació Joan Maragall un diàleg públic entre Oriol Junqueras i Joan Majó. Junqueras hi va explicar que va ser el seu compromís polític amb el país el que l’havia fet prendre consciència de la seva identitat cristiana, mentre que Majó afirmava que va arribar a la política a partir del seu compromís cristià. Fins a quin punt, en el seu cas, la inspiració cristiana ha estat responsable del seu compromís polític?

Ara tinc setanta anys. Vaig néixer en una família molt senzilla d’un poble de pagès, vaig entrar al seminari, vaig tenir tota la formació eclesiàstica, vaig exercir de capellà durant un any i mig, després em vaig secularitzar, vaig obrir un despatx professional d’economia i vaig entrar en el món social. Per tant, a mi el sentit cristià em ve de ben petit, des que a casa al vespre resàvem el rosari. He tingut totes les crisis imaginables, però he mantingut aquesta relació personal amb Déu al llarg de tota la meva vida. Per tant, no hi ha un moment concret en què irrompi el cristianisme en mi.

Vaig entrar en política perquè ja durant la dictadura vaig acollir gent que demanava la protecció del món eclesiàstic per poder tirar endavant la seva activitat política. Recordo que una vegada la policia va irrompre a casa i hi va trobar les obres completes de Lenin, que pertanyien a algú que les hi havia deixat perquè no l’enxampessin. En aquest sentit, puc dir que en política tinc uns antecedents nascuts per pura solidaritat, sense cap opció ideològica prèvia. En el moment de la transició, uns quants companys vam concloure que ens hi havíem de posar i ens vam distribuir entre els diversos grups polítics. Un amic del grup em va parlar d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i m’hi vaig apuntar.

Un cop a UDC, com que jo tenia un despatx d’assessorament d’empreses, se’m va demanar que treballés el tema de la petita i la mitjana empresa i que participés en la formació d’una patronal catalana. Vaig ajudar a donar el sentit de catalanitat al món empresarial a través de la influència que havia rebut de lectures com la de Industrials i polítics del segle xix, de Jaume Vicens Vives. Després em van demanar que m’hi integrés i vaig esdevenir el primer secretari de la petita i mitjana empresa de Catalunya. Quan UDC es va coalitzar amb Convergència, el president del Comitè de Govern, en Francesc Borrell, no trobava ningú que volgués ser el segon del nostre partit a les llistes de les eleccions de 1979. Tots els que es volien dedicar a la política ja havien abandonat UDC! Em van garantir que no sortiria elegit, i així va ser. Però quan el 1980, després de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, els candidats que ja ocupaven escons al Congrés de Madrid van haver de renunciar-hi, les llistes van córrer automàticament. I així va ser com vaig entrar a la política institucional.

Vostè es continua considerant un polític democratacristià? Què li sembla que ha aportat històricament la democràcia cristiana en l’àmbit europeu? Encara hi ha un espai per a una opció política que puguem considerar democratacristiana?

Certament el nom de democràcia cristiana pot generar certs equívocs al nostre país. Que l’Església catòlica fos la religió oficial durant el franquisme en deu tenir bona part de culpa. Però per a algunes coses ens cal una mica més de perspectiva històrica. Al final de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la necessària reconstrucció europea, la Democràcia Cristiana va fer una aportació molt positiva. Només cal recordar noms com De Gasperi a Itàlia, o Schumann i Adenauer, que van crear un pòsit molt decisiu en política europea. Una vegada creada la Unió Europea, però, he vist la democràcia cristiana preocupada sobretot pel número de diputats que suma enfront dels socialistes. Calia sumar gent i van començar a aproximar-se als conservadors, sense cap mena de preocupació, amb la idea que la democràcia cristiana tenia un missatge de centralitat. I ara ens trobem que som com conservadors.

Una pregunta final: com veu l’Església actual?

Dissonant.

Comparteix la tesi que l’Església viu una nova primavera?

No encara. Crec en allò que deia Karl Rahner que el futur de l’Església serà místic o no serà, i ho interpreto de la següent manera: per ser cristià cal tenir un espai on poder projectar la pròpia fe juntament amb categories d’humanitat. Per tant, hi ha d’haver grups responsables d’animar-se en la fe i de fer aquest seguiment cristià, no n’hi ha prou amb la ritualització d’anar a missa de tant en tant. Això vol dir que es genera una Església de consciència de base que va de baix cap a dalt. El papa Francesc està dient coses que ens agraden, certament. Però el papa ha de ser l’expressió d’aquesta dinàmica, que és el que convindria crear. Però una dinàmica que parteixi de la base eclesial xoca contra una jerarquització burocratitzada que de moment manté tot l’aparell. Una jerarquització burocratitzada que comporta una praxis cristiana força impersonal, difícilment acceptable per la joventut d’avui dia.

Tot això, al meu entendre, ha d’anar canviant. En l’experiència de cadascú ja canvia gràcies a la força de comunicació personal de la fe i d’animar-nos a viure-la. Aquest és el canvi que ha de fer l’Església. El missatge del papa Francesc porta implícita aquesta visió. Ell tindrà feina amb la transformació de la cúria. Hi haurà una radicalització del fet cristià. Hi ha molts cristians que ho són i que ho porten a dins: si troben una plataforma de comunicació de la seva fe serà per a ells un revulsiu. Poden ser testimonis profètics, com en diu Maritain. Quan el papa afirma que el capitalisme portat a l’extrem pot ser una bogeria col·lectiva, són paraules que toquen la consciència de tots plegats; hem de saber discernir les estructures econòmiques des de la fe. Això és ser militant o profètic, en el sentit que profeta és qui assenyala el futur per anar avançant. Si això surt de la base de l’Església, està fent una aportació extraordinària al món. Em sembla que per aquest camí hi ha futur i els joves s’hi podran integrar d’una manera positiva i creativa.

Sabent que aquesta entrevista apareixerà a Qüestions de Vida Cristiana, podria dir-nos què significa per a vostè Montserrat?

Li explicaré una anècdota de la meva vida, perquè Montserrat comença en la meva intimitat. Quan em van elegir president del Parlament, el primer que vaig fer en sortir del Parlament va ser dir-li al conductor del cotxe oficial: anem a Montserrat. És un lloc on he passat moments fonamentals de la meva vida, com ho era aquesta elecció, i em vaig veure amb la necessitat d’expressar un compromís: havia de pregar per tots els polítics del meu país.

Hi ha, a més a més, una fita imprescindible en la nostra història recent i que enceta un paper important: la del Montserrat de 1947, la recuperació d’una certa solidaritat catalanista que marca un punt d’inflexió del catalanisme en temps difícils; la de Montserrat com a símbol del conjunt del país, d’uns valors de solidaritat, de civisme i d’obertura.

Podeu llegir l'entrevista sencera a Joan Rigol aquí.