El Cap de l’Estat Espanyol encara no ha demostrat que també ho és de la Comunitat Protestant. En tots aquests anys no ha assistit encara a un acte religiós o civil organitzat per la nostra Església. Tot el contrari del què ha fet amb les altres Confessions Religioses inicialment reconegudes com de notable arrelament: jueus i musulmans. Les ha visitat i la visita ha tingut l’oportú ressò mediàtic.
És amb Comunitats com la Protestant on es demostra el tarannà de les autoritats públiques. L’Església Protestant es representa a si mateixa, sense cap Estat estranger darrera que obligui a posicionar-se. És la prova de l’autenticitat. És l’oportunitat de demostrar que el què es diu és molt més que paraules o interessos polítics.
I no serà que no s’hagi intentat -per part protestant-.
Aquest és un fet constatable.
Aproximadament cada 10 anys se celebra un Congrés Evangèlic a nivell de tot l’Estat. La tradició no escrita portava a què un cop se celebrava a Madrid i el següent a Barcelona. Però va arribar l’any 1997 i en lloc de celebrar-se a Barcelona, tal i com corresponia, es va organitzar a Madrid. Com ja han passat molts anys ja podem públicament reconèixer que es va fer per afavorir la presència del Rei en alguns dels actes organitzats.
Els que defensàvem la candidatura de Barcelona varem anunciar que la desitjada visita no es produiria i que aquell congrés també es recordaria com un greuge contra la ciutat a la qui li corresponia organitzar-lo.
El màxim que es va aconseguir va ser una audiència.
L’any 2007 es va organitzar, aquest cop a Barcelona, el 7 Congrés Evangèlic. Tal i com corresponia es va donar una altra oportunitat al Cap de l’Estat de validar-se a si mateix davant de la Comunitat Protestant. Per facilitar les coses es va estendre la invitació a qualsevol membre de la seva Casa.
Aquest cop ni tan sols varem ser rebuts en audiència.
La majoria de dirigents de l’Església Protestant varem deixar el nostre republicanisme teològic per abraçar un joancarlisme fill del 23 F, convençuts que un Cap d’Estat demòcrata vetllaria pels drets de les minories -incloses les minories religioses-.
Molts anys més tard el temps ens ha demostrat l’excés de bona voluntat que va presidir la nostra decisió.
Per aquestes raons ens cal tornar sobre els nostres passos per recuperar l’antic republicanisme teològic i tornar a cridar: Visca la República, però una república que posi en valor els drets de les minories religioses, perquè del contrari ja estem bé com estem.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.