De petit escoltava que la meva mare i la meva àvia parlaven de la “cope”. Uns anys més tard vaig esbrinar que la “cope” era la cooperativa de consum que ens havia ajudat a sobreviure en els anys més difícils de la postguerra espanyola. També recordo d’aquells anys que, quan havien d’anar al metge, anàvem al metge de la Mútua. Vaig haver d’esperar fins als anys 80 per descobrir què eren les Societat Anònimes Laborals. I des dels anys 90 participo del què són les entitats sense afany de lucre o les empreses d’inserció.
En altres paraules: gairebé des de que tinc memòria a la meva vida sempre ha estat present, d’una o d’un altra manera, l’economia social i solidària.
Tal volta per aquesta raó em pregunto si ara, en plena crisi econòmica i de valors, no cal tornar a posar en portada aquesta manera d’entendre la vida i d’entendre l’economia.
No seré jo qui digui com podem aconseguir que l’economia social i solidària recuperi validesa als ulls de la nostra societat, i menys en un article de quatre ratlles, però sí que m’atreveixo a proposar que s’obri un debat social per trobar, entre totes i tots, la forma i la manera d’aconseguir-ho.
Aquest tipus d’economia no és la resposta, en majúscula, global que necessitem en aquests moments, però pot arribar a ser la millor solució per a totes aquelles persones que els resolgui la vida laboral.
Obrim el debat?
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.