Quan manaven els socialistes en el govern d’Espanya si donaves suport a alguna de les seves iniciatives per reconduir l’economia erets acusat de fomentar el desgovern a què ens havia portat en Zapatero i de posar obstacles al relleu polític. Per altra banda, si qüestionaves alguna de les decisions que prenien aleshores eres acusat d’anar en contra del govern que estava tractant de trobar la millor solució possible.
Amb el govern del Rajoy les coses no han canviat gaire o fins i tot han empitjorat en aquest sentit. Si critiques les retallades, és perquè ets un doctrinari que encara no has entès que són l’única solució possible. Al contrari, si poses sobre la taula la necessitat de recuperar el valor de la sobrietat, que és molt diferent del que significa l’austeritat, aleshores et qüestionen perquè no tens sensibilitat pel que està passant al voltant nostre.
La conclusió a què ens porta aquesta doble constatació és que els qui ens governen fan el que creuen que han de fer, o inclús el que es veuen obligats a fer, i que la nostra comprensió del que fan està condicionada per la nostra mirada ideològica.
Això és normal i entra en la lògica del que cal esperar. Però el que jo crec és que la meva lògica cristiana m’ha de portar a tractar de viure i d’encarnar els valors del Regne de Déu per sobre de quina sigui la meva ideologia de dretes, d’esquerres o de centre.
Per a mi Jesús, i els valors del Regne de Déu, han d’estar per sobre de la meva ideologia i per sobre del que voto o deixo de votar. M’he de saber distanciar d’aquest o d’aquell partit polític per no caure en el parany de repetir acríticament el que diuen.
Em sento cridat a ser la llum del món en un món que viu a les fosques. Hem de ser nosaltres, les cristianes i els cristians, els qui hem de mostrar el camí a seguir en lloc de ser els partits polítics els que ens diguin a les cristianes i als cristians què hem de pensar.
Hem d’aprendre a viure la nostra fe en el moment històric que ens ha tocat viure i ara ens toca explicar, i fer pedagogia, que hem de viure amb sobrietat, amb la mateixa sobrietat que érem convocats a viure en els temps d’esplendor.
La sobrietat cristiana no està en funció ni de la riquesa d’un país ni tan sols en la riquesa personal. La sobrietat cristiana està fonamentada en què som administradors del que Déu ens ha donat i que ho hem d’administrar responsablement. I aquesta responsabilitat comença per viure amb sobrietat.
Però també els valors del Regne de Déu ens porten a viure i a ensenyar que hem de promoure la justícia i la justícia social. El veritable dejuni, tal i com ensenya la Bíblia, no només consisteix en aprendre a abstenir-nos temporalment del que podem prescindir, sinó en què el nostre sigui un cor net que avali el nostre dejuni: santedat de cor i de vida.
És en aquest temps de dolor, de patiment, de desconcert i de desesperança quan l’Església ha de donar el seu testimoni de Jesús. La vida només té veritablement sentit quan aquest sentit el trobem en Jesús. I Jesús ens ha ensenyat a plorar amb els que ploren per poder-los abraçar i fer-los sentir l’amor de Déu.
Nosaltres, les cristianes i els cristians, som els braços de Déu per fer arribar la seva estima als altres.
Abracem amb l’amor de Jesús totes les persones que puguem -encara que les nostres abraçades no estiguin en el programa electoral dels partits polítics-.
Els partits fan la seva feina, són imprescindibles en democràcia, però si nosaltres deixem d’abraçar amb l’amor de Jesús: Qui abraçarà per nosaltres?
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.