“El veritable perill pel cristianisme no és l’ateisme sinó la idolatria”. Qui així s’expressa és un conegut teòleg protestant llatinoamericà d’origen italià. Si ho pensem serenament, i li donem un parell de voltes, estic segur que molts de nosaltres arribarem a la mateixa conclusió.
El profetisme de l’Antic Testament es caracteritzava per la seva reiterada denúncia de la idolatria. L’avantatge que tenien era que resultava molt més fàcil identificar la idolatria. Es tractava de déus fets per mans humanes, de muntanyes, d’arbres o de bosquets “sagrats”. Ara, avui, és molt més complicat identificar la idolatria.
És realment tan difícil identificar la idolatria?
Fer-nos del Déu de la Bíblia un ídol no és negar la seva existència, és encara molt pitjor: és negar la seva transcendència.
El primer que espera de nosaltres el Jesús de la Bíblia és una espiritualitat transformadora. És des d’aquesta transformació personal que podem oferir culte a Déu.
El culte públic que Déu espera és l’oferiment de les nostres vides en sacrifici viu a favor dels altres. I és, des d’aquesta espiritualitat, quan ens podem aplegar per oferir-li a Déu el culte comunitari, perquè abans ja li hem ofert la nostra actitud de canvi personal i de servei als altres.
El veritable culte cristià és el culte que ens porta a viure i a treballar pel benestar dels altres, per la transformació dels altres i per viure al costat dels qui són les víctimes d’aquest món.
Déu no espera que nosaltres el busquem per rebre la seva exclusiva benedicció sinó que espera que, en la nostra recerca, experimentem la transformació personal que ens ha de portar a responsabilitzar-nos dels altres, dels qui ens envolten, dels qui la Bíblia anomena “el nostre proïsme”.
Aquesta és la fe del cristià i de la cristiana. Aquesta és la fe cristiana. Perquè, pel contrari, de què ens ha de servir una fe per viure una eternitat amb Déu si no ens serveix per viure la nostra pròpia transformació personal?
Davant del “Jesús inventat” per part d’aquells que creuen que en saben més que la mateixa Bíblia, davant del “Jesús segrestat” per part d’aquells que creuen que només ells són els veritables intèrprets de Déu i davant del “Jesús idolatrat” per part d’aquells que permeten que els sondeigs d’opinió determinin el seu pensament i la seva vivència cristiana roman el Jesús de la Bíblia.
És el Jesús de la Bíblia qui ens ensenya i qui ens recorda que si deixem de reconèixer com a germà o com a germana qualsevol ésser humà que ens envolti és perquè el nostre cristianisme ha deixat de ser-ho per transformar-se en idolatria.
Qui avui no reconegui com a germana i com a germà a tot ésser humà no tant sols no és cristià, sinó que és un idòlatra.
I aquest és el perill que hem de desterrar de tots els nostres cors.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.