Els personatges públics nord-americans saben que la seva vida privada serà examinada amb lupa i que n’hauran de donar raó amb tot tipus de detalls. Fins i tot en alguns dels seus estats no només hauran d’explicar amb qui es posen al llit, sinó que se’ls podrà preguntar sobre què fan en el seu llit.
Sense cap mena de dubte, es passen.
Aquí les coses van per un altre camí.
Aquí hem posat una ratlla de separació total entre el que fan els personatges públics, a menys que estiguin vinculats a la faràndula, a la seva vida privada i el que diuen en la seva vida pública.
Si algun d’aquests personatges, amb clares evidències de corrupció, és democràticament reelegit o és declarat no culpable per un tribunal o per alguns dels diferents òrgans del sistema judicial, aquí tothom aplaudeix.
Si un alt magistrat d’un òrgan del sistema judicial treballa de dimarts o dimecres fins dijous i la resta de la setmana viu a costa del contribuent en els hotels més sobrevalorats mentre aporti totes les factures que expliquin com s’ha gastat els diners, aquí els seus companys de bancada li donen copets a l’esquena de felicitació.
L’Església no pot aixecar el seu dit acusador en contra de ningú, a menys que sigui per senyalar-se a ella mateixa per la seva manca de santedat.
Però si bé és cert que l’Església, al menys la nostra, no pot ni vol senyalar a ningú amb el seu dit acusador per la seva manca d’exemplaritat, sí que tenim el mateix dret que la resta d’institucions a preguntar.
I per aquesta raó preguntem: És aquest el model de personatges públics que necessita el nostre país?
En la seva resposta trobarem la solució.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.