L’ambient s’ha enterbolit en les darreres setmanes. Les veus que escoltem o que llegim ens fan arribar el ressò d’un discurs que comença a preocupar. La prudència ens obliga a no citar ni noms ni fonts dignes de crèdit, però la insistència en el discurs aixeca algunes alarmes. Tal volta tot és un miratge o tal volat ens estem posant la bena abans no es produeixi la ferida però massa coincidències en el temps o són això, coincidències, o són l’anunci d’un canvi de tendència.
Des de fa temps tots sabem que dins de l’Església Catòlica podem trobar el que s’anomena el “Model Madrid” i el “Model Barcelona” no com a referències geogràfiques o polítiques, sinó com a manera d’entendre el ‘ser’ església i com a manera d’entendre el ‘relacionar-se’ amb els altres, especialment amb els altres cristians i també amb la resta de les Confessions Religioses.
És amb aquest “Model Barcelona” de Església Catòlica que ha estat possible entrar no només en diàleg, sinó també en col·laboració entre les Esglésies Cristianes i , fins i tot, amb les altres confessions.
Segurament el fruit més emblemàtic de tota aquesta entesa, en la què els protestants també hem tingut, i seguim tenint, molt a veure, és el Grup de Treball Estable de les Religions, conegut per les seves sigles com el GTER.
En aquesta línia de pensament, resulta encoratjador que altes instàncies de l’Església Catòlica barcelonina parlin en públic en defensa de la Llibertat Religiosa. És un fet important que cal ressaltar perquè és el mateix discurs, amb els oportuns matisos, que fem des de la Comunitat Protestant. Postulem la Llibertat Religiosa des de la Igualtat i en defensa de les minories religioses, perquè és en aquesta igualtat on hi ha la veritable Llibertat Religiosa.
Però les veus de les què parlava a l’inici de l’article sembla que volen recuperar els vells privilegis de confondre cristians amb catòlics, igualtat religiosa amb anticlericalisme, ser la confessió majoritària amb el dret de discriminar la resta de les confessions o pretendre que les seves posicions ètiques hagin de ser imposades socialment i jurídicament a la resta de la societat.
De la mateixa manera que els diem a determinats representants governamentals, d’aquí i d’allà, que la regulació de l’ètica pública ha de ser tan àmplia, i tan poc impositiva, com perquè hi hagi lloc per a l’ètica protestant, i per a la de les altres confessions religioses, a aquest sector de l’església catòlica no només li fem la mateixa petició, sinó que el convidem a caminar juntament amb nosaltres per aprofundir en una manera de fer i de ser en la què el testimoniatge cristià surti reforçat als ulls de la nostra societat.
La qüestió de fons que es posa en evidència, amb aquesta nova tendència, és d’una profunditat que fa fredor: si ni tan sols els protestants ens sentim respectats per aquests sectors, dels que fèiem referència, quin és el missatge que estan fent arribar a la resta de la societat?
Segurament sóc l’últim a qui li correspondria fer una reflexió d’aquestes característiques, però si m’atreveixo a fer-ho és perquè és el tipus de reflexió que m’agradaria que em fessin, i el que vull per a mi és el que vull per als altres.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.