La realitat que ens envolta no sempre ha estat com és ara. Això ho sabem però no sempre recordem com hem arribat fins aquí. L’Església no sempre s’ha configurat de la mateixa manera. Durant poc més de 1.000 anys es va viure el que coneixem amb el nom d’Església Indivisa: tots els cristians vivien la seva fe en el si d’una mateixa Església.
L’any 1054 és la data escollida pels historiadors per explicar-nos que l’Església es va separar en dues grans tendències: l’Església Oriental que coneixem com els Ortodoxes i l’Església Occidental que coneixem com Catòlica. A grans trets podem dir que mentre l’Església Oriental va mantenir una gran sintonia i identificació estructural amb el poder polític, fins pràcticament l’esdeveniment de les estructures comunistes, l’Església Occidental va escollir un altre camí per resoldre el que avui coneixem com la relació Església Estat. La tensió en aquesta Església entre el poder polític i el poder papal ha estat present al llarg dels segles.
El 31 d’octubre de 1517 és la data escollida pels historiadors per certificar la partida de naixement de la Reforma Protestant. L’Església Occidental es partia en dues. Entre moltes altres conseqüències, el sorgiment d’aquesta nova Església va fer possible el naixement de dues noves realitats: Els Estats Nació i la formació d’Esglésies Nacionals.
Aquestes Esglésies Nacionals es van identificar amb la seva nació i aquest fet va començar a produir el que podem anomenar com a una fusió entre la fe cristiana i les diferents cultures nacionals.
La història de l’Església havia avançat.
Malgrat aquests avenços, les Esglésies Nacionals seguien sent les qui decidien on s’havien de congregar els cristians i amb qui s’havien de congregar. És el que coneixem com la Parròquia en les que el fet territorial determina on es congreguen els creients.
Amb el sorgiment del pietisme va néixer el dret a la Comunitat de fe. Una nova concepció de la relació entre l’ésser humà i Déu. És a dir: una nova forma de legitimar l’Església. El poble, el creient, tenia el dret a decidir amb qui es volia congregar i on es volia congregar. Amb altres paraules: la Parròquia de les Esglésies Nacionals era substituïda per la Comunitat de Fe de les denominades Esglésies Lliures (no vinculades ni a l’Estat ni a la nació sinó al poble). Fins aleshores, l’Església estava determinada per la seva nació i s’organitzava amb Parròquies i des d’aquell moment era el poble qui legitimava l’Església Lliure la qual s’organitzava en Comunitats de Fe.
Durant els segles XVIII i XIX van sorgir grans Esglésies Lliures al si del protestantisme i ja al segle XX el procés s’ha atomitzant tant que en molts indrets, a finals del mateix segle, s’ha produït un nou fenomen de retrobament que s’expressa la voluntat de fomentar la unitat mitjançant organismes més o menys federatius.
D’una sola Església a multituds de Comunitats Locals. Tot un procés històric.
On els portarà el segle XXI?
És una bona pregunta que resultaria massa pretensiós intentar respondre tot just quan endeguem un nou mil·lenni.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.