Fa, aproximadament, un any que vam patir la bogeria d’un noruec assassí i fa unes poques setmanes hem patit la bogeria d’un altre assassí a l’Aurora, Colorado -Estats Units-. Tenim raons, més que raonables, per preguntar-nos per què passen aquestes coses. La resposta més òbvia és respondre perquè hi ha lleis que permeten fàcilment l’accés a les armes.
És una resposta encertada però no és una resposta suficient.
Des del punt de vista teològic, la resposta és incontestable: perquè la maldat és una realitat irrefutable. Però també des de la teologia complementem la resposta anterior, tot denunciant la manca de valors del Regne de Déu que ens envolta.
De sempre som conscients que els valors del Regne de Déu no són els valors dominants a la terra, però hi ha moments de la història en què aquests valors queden més arraconats que d’altres.
En aquests moments això és el que ens està passant, sense cap dubte.
Sempre hi ha hagut una cultura de les armes, que és una manera d’argumentar l’existència d’una cultura de la violència.
El rerefons de la qüestió no és l’existència d’aquesta cultura, sinó el suport social que rep aquesta manera d’entendre la vida.
La cultura de la pau no és només tractar d’evitar la guerra, des del punt de vista més formal. És tractar d’evitar la multiforme manera en què es presenta la violència.
Més enllà que hi hagin lleis que ho permetin o ho dificultin, el que cal esperar d’una societat madura és que socialment sigui rebutjat el sol fet que se’ns pugui passar pel cap que volem comprar una arma.
Aquí és on es juga la veritable batalla dels valors: que socialment sigui inacceptable que algú tingui un arma a casa seva. I, si em permeten -encara que el que diré no em farà gaire popular-, ni que sigui per anar a caçar. S’ha acabat el temps en què ens divertim segant la vida a un altre ésser viu.
L’argument cultural, ja no ens serveix com excusa. L’argument que “forma part de la nostra cultura”, no és raó ni suficient ni contundent.
I d’aquesta qüestió els cristians en sabem una mica ja que hem hagut d’aprendre en les nostres pròpies carns quines són les conseqüències de no saber diferenciar entre fe i cultura.
Quan hem confós l’expressió cultural amb l’expressió de la fe hem donat un mal testimoni de l’amor i de la reconciliació que està en Jesús.
Doncs el mateix ha de fer la nostra societat: saber diferenciar entre el que és cultural i el que és el dret a la vida, com a valor superior.
No fer-ho seguirà portant dolor.
Clar que la nostra vocació ha de ser denunciar i treballar perquè finalment la nostra societat ho acabi fent.
Ser uns “resistents a favor de la vida” és un dels valors del Regne de Déu per al que, estic segur, trobarem moltes companyes i companys en el camí.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.