Arran de la celebració del 20è aniversari dels Jocs Olímpics Barcelona 92 la ciutat ha reviscut, encara que hagi estat efímerament, aquell esdeveniment. Diversos canals de televisió ens han permès viatjar en el temps per recuperar la nostra memòria històrica. Per a molts, aquelles imatges emblemàtiques dels Jocs han estat una novetat perquè o eren massa petits per recordar-les o, fins i tot, encara no havien nascut. Per a molts més encara, el record no només ens ha transportat en el temps, sinó que ens ha portat a recordar-nos com érem nosaltres mateixos ara fa vint anys.
Una de les frases que més s’ha repetit i que més s’ha recordat és que aquests han estat els millors Jocs Olímpics de la història.
No seré pas jo qui ho desmenteixi, ans tot el contrari. Del que jo vull parlar és del que va passar després dels Jocs.
En els Jocs Olímpics tot està molt cuidat i per aquesta raó la dimensió espiritual forma part de l’esdeveniment. A Barcelona, per atendre aquesta necessitat, es va construir el Centre Abraham que va complir a la perfecció aquesta funció, tant durant els Jocs Olímpics com durant els Jocs Paralímpics -que es van organitzar tot seguit-.
El que es va posar sobre la taula en aquell moment va ser que, un cop acabats els Jocs, el Centre Abraham es transformaria en el símbol i en l’espai de la pluralitat religiosa de la ciutat.
Per les raons que siguin, finalment el somni no es va concretar. Moltes poden ser les explicacions però la que jo prefereixo és creure que encara no era el moment.
Durant aquests darrers vint anys han passat moltes coses. Entre els molts canvis que s’han produït, cal posar en valor el naixement del GTER, el Grup de Treball Estable de les Religions, a iniciativa de les pròpies confessions.
Avui, el pluralisme religiós està reconegut a la ciutat fins el punt que comptem amb un Director General d’Afers Religiosos per ocupar-se d’aquests assumptes.
Tal volta ha arribat el moment que de nou ens plantegem la necessitat de tornar a pensar com podria ser el Centre Abraham de la ciutat de Barcelona en el segle XXI.
No hi ha pressa però la ciutat es mereix que, ara que tornem a parlar de la Barcelona del 92, també parlem d’un aquells somnis que encara no hem fet realitat: el Centre Abraham de Barcelona.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.