Necessitat d’un nou humanisme des de la ciència i la tècnica (2)

En continuïtat amb l’entrada anterior i a propòsit de la ciència i la tècnica i la necessitat d’un nou humanisme, m’ha arribat el darrer número del “Journal of the Center for Coordination of Research” de la FIUC, que és la Federació Internacional d’Universitats Catòliques. Formen part d’aquesta federació universitats catòliques de tot el mon organitzades en diferents associacions regionals com la FUCE (Federació d’Universitats Catòliques Europees). La FIUC té el seu secretariat a Paris coordinat per l’eficaç i atent secretari P^r M^gr Guy-Réal Thivierge. Pot semblar curiós l’ús del terme “regional” referit a un continent, però aquest és un signe més de la universalitat de l’Església Catòlica.

En el darrer número hi ha un article del Dr. Miquel Gassiot catedràtic emèrit de l’IQS-Universitat Ramon Llull, que fou rector d’aquesta universitat, titulat: “El coneixement científic i la tecnologia suposen un nou humanisme”. Gassiot, que en la seva forma de raonar aplica la lògica més estricta ben pròpia d’un científic, comença exposant que el període de creixement científic i tecnològic de la humanitat suposa només el 0,015 % de la història humana. Realitzant un recorregut per aquesta reflexiona sobre com les grans preguntes de la humanitat han estat presents al llarg de tota la seva evolució, i com continuen essent de total actualitat en el nostre segle XXI. Això deixa fora de dubte la vocació humana a la transcendència i posa de manifest les dificultats per donar-hi resposta des de la ciència i la tècnica, que suposen aquest període relativament tant curt que hem comentat.

Gassiot vol superar la mentalitat materialista i “cientificista” quan comenta “quantes vegades els científics ens meravellem pels resultats de les nostres recerques i traiem conclusions que van més enllà de les tècniques emprades!”. Seguint l’encíclica Caritas in Veritate el Dr. Gassiot recull que: ...”No hi ha desenvolupament ple ni un be comú universal sense el be espiritual i moral de les persones considerades en la seva totalitat anima i cos” (76). “L’absolutisme de la tècnica tendeix a produir una incapacitat de percebre tot allò que no s’explica per la pura matèria. Tanmateix tots els homes tenen experiència de tants aspectes immaterials i espirituals de la seva vida. Conèixer no és tant sols un acte material, perquè el conegut amaga sempre quelcom que va més enllà de la dada empírica” (77).

Això el porta a argumentar sobre la necessitat d’un nou humanisme fonamentat en l’Esperança. Recull citacions de Joan Pau II i Benet XVI sobre l’Esperança i entén així l’Esperança com a “germen per enfocar la nostra vida d’una altra manera, amb entrega als altres, evitant centrar-la en posseir i competir i centrar-la en el ser més que en el tenir”. Tant el coneixement humà com la tecnologia necessiten i estan buscant un nou humanisme que, per ser vigorós s’ha de recolzar en l’Esperança. Finalment Miquel Gassiot exposa que, tal i com de forma profètica anuncia la conclusió de Caritas in Veritate, “Deu ens dona la força per lluitar i sofrir per amor al bé comú, perquè Ell és el nostre Tot, la nostra més gran Esperança”.