Em reconec en tu

Molts cops, a partir de la nostra adolescència, ens enfrontem amb les visions dels nostres pares i avis que ens semblen errònies i totalment contràries als nostres pensaments o formes. Llavors, com tothom bé sap, la conseqüència principal és una mena d’enfrontament continu, reflectit en discussions, esbroncades i males cares que converteixen la relació paterno-filial en una mena de muntanya russa d’emocions desbocades i sentiments erràtics que perduren durant dies, setmanes i fins i tot mesos.

Sorprenentment, amb els anys, quan aquells adolescents que érem, anem sumant espelmes, ens adonem que la petjada dels pares en nosaltres és permanent, i la distància, l’absència i el pas del temps els atorga, des de la nostra òptica, descobrir la seva visió tranquil·la i sàvia de la vida. I és precisament aquest reconeixement i posada en valor de la seva experiència la que ens permet admirar-los i reconèixer-nos en ells.

Et miro en aquella darrera fotografia i et sento i et visc des del més profund del cor. Em reconec en tu cada cop més mentre passen els anys, quan em miro al mirall, quan m’escolto parlar, quan em desconec en un gest que alhora m'és conegut... em ressona la teva veu, en les meves paraules que són teves,  i en l’expressió del rostre davant d’algunes situacions. Em reconec en vosaltres (sí en tu també, pare) en allò que decideixo des dels valors que em vau transmetre i que  intento viure amb coherència. Algú em va dir una vegada que amb els anys, si restava atenta,  reconeixeria en mi la vostra manera de ser i de fer, i així ha estat. Aquell saber fer tan pacient del pare, i aquell anhel ocult  i desesperat de la mare i el seu patiment constant vers el qui seria jo i que ara projecto en la meva filla. Sí, em reconec en tu en les pors que em posseeixen i que en realitat són les teves però que he heretat i em fan dubtar del que és millor i just.

Em reconec en tu, i això m’afalaga i m’espanta alhora, perquè em força a haver d’acceptar algunes actituds o pensaments que no són pròpiament meus i contra els que sé que em vaig oposar de jove però ara... què diferent és tot, o què iguals són algunes circumstàncies que poc canvien a la vida per molt que passin els anys i els temps siguin uns altres. Perquè al final de la vostra vida vaig sumar el vostre dolor al meu i també -perquè no dir-ho tot- vosaltres, amb gran tristesa, vau haver de sumar el meu davant la malaltia.

Em reconec en vosaltres perquè vau donar el que éreu amb sinceritat, amb intensitat, sense interès ni intenció. Encara no soc tan gran com per tenir la vostra saviesa, ni aquella serenitat ni perspectiva de la vida que està de tornada de tot, perquè ja s’ha viscut molt i que s’admira de les persones grans. Però em sé forta i lluitadora, constant i voluntariosa perquè és el que em vau ensenyar.

Em reconec en tu, en vosaltres pares i veig quan vau estimar fins que l’edat ja es va imposar i us va privar  -em va privar- de què em reconeguéssiu.

Quan, en pocs mesos de diferència pares, vau morir, un bon amic em va enviar un text que rellegeixo de tant en tant i que parlava de desenterrar el record i de vivificar una relació recordant i sentint en el meu interior aquella veu, aquella abraçada, deixant-me omplir per aquell riure espontani i aquell plorar sentit, o reconeixent aquella mirada que acoranant-me des del silenci vigilant vetllava sempre per a mi. (Article publicat en el nº 115 de la Revista de pensamiento Re "Tots envellim")