L'estiu passat, al concert de Miguel Bosé a Mataró, vaig fixar-me en la lletra d'una cançó, Linda, amb la que sembla va debutar a televisió. Diu, en una estrofa:
Linda, beso de aire puro
Linda, quiero estar seguro
Antes que se junten nuestros cuerpos
Linda, haz de modo que te sienta
Que el amanecer sorprenda mi silencio sobre ti
M'hi vaig fixar pensant que -probablement- la cultura actual de les relacions sexuals és molt distant d'aquesta manera de veure les coses. D'una banda, la sexualitat és un tema omnipresent arreu: la seva immediatesa i la seva banalització (fem sexe com si ens rentéssim les dents) actuen sovint com a tapadora de les capacitats que conté, de les portes que obre. La lletra conté un punt d'innocència i ingenuïtat, del respecte al cos com una part indissociable de la persona, d'admiració davant el desconegut, i alhora, un anar pel món sense la seguretat del que coneixem, un punt de contenció, de donació, d'espera. Tot tan necessari com absent, com un pèl ridícul plantejar-ho avui.
De fet, per desgràcia, els únics que demanen més dignitat en les relacions sexuals són els bisbes. Ho fan d'aquella manera (i amb aquella sospita) que fa que tothom s'hi posi d'esquena. Però a Bosé, a qui tot li perdonem, sí que li podem fer cas sense que ens sembli una cançó de missa dels kikos. Oi?
(Una bona idea pel prega-rock?).
[Gregorio Luri parlava més o menys d'això, però sàviament, el Dia dels Innocents, aquí. N'he parlat també als posts Sexe banal, Desig de Melloni, Joves sexualitzades, Tu seras la même, mais une autre, Sexe gustós, Què és tabú?...]
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.