Dijous i Divendres sants

Si, en un moment de despiste, us penseu que la Setmana Santa té alguna cosa a veure amb un tal Jesús, un galileu de fa 2000 anys... I també amb la petja simbòlica de la seva gran aportació: que el sentit de l'home és implicar-se a fons en la vida, estimant, i que això travessa tot límit... Aleshores valdrà la pena acostar-s'hi una mica. Aquests dies sants donaré algunes pistes.

Aquest divendres dia 2, emeten per COM Ràdio (programa "La Nit", 23 h) una tertúlia de la mà de Ramon Miravitlles en la que vaig tenir el goig de participar, sobre religió i espai públic. Hi havia també l'amic Joffre Villanueva, del Moviment Laic i Progresista, i mossèn Joan Bada, professor emèrit d'Història a la UB. Val a dir que el debat fou cordialíssim, i que vam coincidir en gairebé tot. En un moment donat, en Joffre apuntava que podríem tornar als clicles de la natura per marcar el calendari i no fer sempre ús de les festes religioses. No vam poder parlar més, però crec que aquí hi ha la clau de moltes confusions. Posem-ne dues:

La primera, que és urgent diferenciar entre la fe i la cultura. Que ambdues tenen interrelacions, és cert (també entre la gana i la gastronomia, però no és el mateix): sense cultura no sabem com representar, transmetre o acompanyar la fe. La cultura (i les narracions mítiques que la conformen) té com a objectiu educar la natura, canalitzar-la, ordenar el caos. Certament, a vegades, la natura no es deixa educar gaire, però aquest és el projecte de la civilització: convertir un animal com nosaltres en un subjecte social, oi? La fe, de fet, va més enllà (o més aquí) que això. I, probablement, els cicles de la natura, són el primer relat mític que la humanitat va trobar per començar a explicar el seu destí.

La segona, que és imprescindible la narració per explicar tot això. No n'hi ha prou amb l'abstracció, ens cal l'analogia. El llegat d'Occident (i de Catalunya), i, si ho voleu, la seva identitat, ve marcat per la successió dels seus relats mítics. El relat cristià, no ho dubteu pas, el que més. Influeix de forma determinant en l'evolució d'Europa i també en els paradigmes ideològics de la Il·lustració i els seus fills. Un exemple del que passa amb la pèrdua de mecanismes rituals lligats a la religió a la vida pública el tenim amb el que explica avui Salvador Cardús a La Vanguardia. Al marge de la fe, el valor que té aquest llegat és massa important en el fomanent de la cultura occidental com per llençar tots aquests segles per la borda. No hem nascut avui.

Per acabar, quatre recomanacions, avui, per viure amb més intensitat aquest tems. De la mà de l'amic Toni Martínez, que m'ho va enviar fa temps, he penjat aquí el text de 2008 del Via Crucis interparroquial que es fa a Mataró cada Divendres Sant a primera hora del matí. Tot això es pot amenitzar amb les fotos que fa un temps té penjades en Pere Masramon al seu web sobre la seva particular visió de les processons de Setmana Santa, una de les quals acompanya aquest escrit. Parlant de Setmana Santa, aquí teniu el pregó que l'amic Jordi López Camps va fer per iniciar els actes processionals a Tarragona. Pels qui encara es pensin que això de les processons no és prou autèntic. I, finalment, un breu i recent text de Jaume Patuel publicat al Tot Mataró. :

Avui us proposo un magnífic article [aquí] d'Eugenio Trías que l'any passat va publicar El Mundo (9.4.2009) a propòsit dels passatges evangèlics el moment de la mort de Crist, adobat amb les interpretacions musicals (Bach) i pictòriques (Velázquez, Greco) més precises. On parla de la fisura, de la 'ruptura del vel' que simbòlicamet acompanya l'expiració mortal, trencament fundador de la cultura i la civilització, i de la reconciliació. On reconeix l'hora fosca en cada un dels passatges bíblics de retrobament amb Déu.

I on, en aquest món on prima l'absència de la idea de Déu com a concepte compartit i present al llenguatge modern, arriba a dir: "Dios ha muerto: pero al morir es la muerte la que muere. Dios es sinónimo de Vida. Es el Señor de la Vida. Dios ha muerto: pero no es su cadáver el que hiede, como afirma el insensato (Der Narr) en La ciencia jovial de Friedrich Nietzsche".