Sobre les mesures que el Govern ha emprès per a la retallada de la despesa pública, abans que l'endeutament deixi de créixer i arribi als límits d'altres economies europees (parlo de França o Regne Unit, no de Grècia) i amb l'objectiu de donar confiança als creditors d'aquest endeutament, se'n pode dir moltes coses i de molt lletges. No agraden a ningú, certament, i algunes crítiques les trobo raonables i acceptables. Segurament, s'haurà d'explicar bé, millor que bé. Per exemple, que la congelació de les pesnions no afecta ni les mínimes ni les no contributives, o que el que es retalla de la dependència és la despesa en retroactivitat, o que hi ha mesures comprensibles en un moment de superàvit però no en un moment de dèficit, o que la despesa en medicaments creix en excés...
També hi ha qui hi diu la seva, a vegades treient els
dimonis interns: que si s'han de treure les subvencions a l'Església (és a dir, també a Càritas, també a l'ajuda social), o fins i tot a la Família Reial. Hi ha un tercer fantasma (ara fa temps que no se'n parlava) que és l'exèrcit. L'Eduard Ibáñez (que em perdoni per dur-li la contrària, sempre coincideixo en el que diu) ho reclamava des de la seva columna a
CatalunyaReligió divendres passat amb l'argument que les intervencions de l'exèrcit es fan a les ordres d'altres països o que la compra d'armament és perillosa. L'argument sembla irrefutable, i ple de bones intencions, especialment quan es compara amb les retallades, inclosa la de l'aportació a països en vies de desenvolupament (que ha crescut enormement els darrers anys, això no ho diu).
Sembla i irrefutable però crec que cal valentia per dir que no, que cal recolzar que els països europeus destinin més pressupost del seu PIB a la seva defensa, si no volen ser completament dependents dels Estats Units en matèria militar i, per descomptat, en política de seguretat i exterior. La prova és Bòsnia. Tant per les fronteres d'Europa, plenes de riscos, com per la necessitat de ser un actor qualificat en un món multipolar com el que s'albira: Els Estats Units en nom d'Occident des de la II Guerra Mundial (amb èxits i fracassos... però sense la inòpia d'Europa), la Xina com a nova potència militar asiàtica (amb influències arreu del món), la ressorgida Rússia o les petites potències nuclears com amenacen de ser Iran o Corea del Nord. Europa pot fer veure que no ho veu, o refugiar-se en discursos que ingoren el paper dels exèrcits en un món com l'actual. I que creuen amb ingenuïtat que la raó de la democràcia és suficient per vèncer sense armes quan aquesta és amenaçada.
Sens dubte, és sempre infinitament millor la mala diplomàcia que la 'bona' guerra (a vegades fins i tot per això fan falta exèrcits ben dotats), i a lògica armamentista s'ha de capgirar cap a lògiques de cooperació. Però al món n'hi ha molts que pensen al revés i no tan sols amb paraules se'ls podrà convèncer. Governants o guerrillers. Amagar aquesta realitat és una insensatesa.
Espanya, que havia estat una dictadura militar durant quaranta anys, tenia un mal exèrcit. Antic, d'un passat ple de fracassos, lligat al bàndol vencedor, poc professional. El paper de l'Exèrcit a Espanya ha passat, especialment, al treball comú amb altres països per atendre les conflictes en l'origen, amb la mala experidència d'Iraq, però amb boníssimes experiències que a vegades no són gens apreciades, sobretot a Catalunya, o en el conjunt de le opinions públiques europees, que no en volen ni entir a parlar. I potser cal dir ben alt i ben fort que una bona política de Defensa, inclòs un bon exèrcit, professional i ben dotat (amb persones que fan el que no jo ni vostè farem mai però que pobres de nosaltres si ningú ho fa), evita i resol moltes més guerres que la 'delegació' d'aquests temes lletjos a la potència... a la que acabarem sotmesos.
Foto. Regiment de cavalleria. Josep Cusachs i Cusachs
