Llegir a Antoni Bassas, sentir els seus comentaris i les seves entrevistes sempre és un goig. Tinc la sort de tenir uns amics periodistes que fan ús de la paraula no només amb seny i mestria, sinó sense ànims d’enganyar, una de les temptacions més grans d’aquest ofici.
L’article últim que acabo de llegir del Bassas ha donat en la diana, segons la meva opinió, que comparteixo plenament amb ell: sí, estimat Antoni, aquests bisbes són espanyols en el sentit més “selectiu” de la paraula. I ho són perquè normalment també són de dretes, de les dretes que sempre han estat concebudes com al lloc bo i adient. I això ve de lluny, de molt ben lluny. Ja els primers transmissors dels esdeveniments del cristianisme sembla que ho tinguessin clar: el bon lladre a la dreta, el dolent, a l'esquerra. I quedava, per tant, clar que hi havia perdó, amnistia, pel de la dreta (no se’ls ha perdonat a PP i companyia un munt de vegades?), però no al de l’esquerra.
I no diguem quan critiquen al PSOE perquè actua per enganxar-se al poder. No sé si l’Església en aquests moments és oportuna acusant d’això, sense contemplar-se a si mateixa.
Però, per damunt de tot, estic amb Bassas quan parla del “setanta vegades set”. Si és que hi hagués alguna cosa a perdonar, oposar-se a aquesta actitud tan evangèlica és fort.
Antoni, tu i jo som creients i, malgrat tot, estimem l’Església, l’Església del Crist, la congregació dels seus seguidors, però també som ciutadans del poble que ens ha vist néixer, que estimem i pel qual hem patit i hem lluitat molts anys. I si massa compatriotes nostres s’han allunyat de l’Església potser aquesta hauria de preguntar-se si alguna de les causes no està en ella mateixa.
I no m’estic ficant en política, que també tindria dret, sinó en pur humanisme que va de comprensió, de perdó i d'amnistia.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.