Una salvació radical

Comentari a la primera lectura de la missa del dia de la Festivitat de la Nativitat del Senyor

La primera lectura de la missa del dia de la festivitat de la Nativitat del Senyor ens dona l’oportunitat de llegir un bonic text del llibre del Segon Isaïes (Is 52,7-10). És la tercera d’un conjunt de profecies (les altres dues són: Is 52,1-2 i 52,3-6) que anuncien la fi de l’exili i el retorn del Senyor a Jerusalem.

L'autor és el Segon Isaïes, que va escriure els capítols 40-55 per donar esperança al poble de Judea – un poble que va estar derrotat i veié destruïda la seva volguda ciutat de Jerusalem i molts dels seus conciutadans morts per l'espasa. Alguns sobrevivents van restar al país d’altres patiren un llarg exili a Babilònia.

Tot això portà a una crisi de fe. Els exiliats es preguntaven si el Senyor els havia abandonat – o si els déus babilonis eren més forts que el Senyor. El mateix Segon Isaïes només començar el seu llibre explica l’exili com una conseqüència del pecat: “Ha estat perdonada la culpa que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats” (40,2). Han pecat i l'exili és el seu càstig.

Però el Senyor no ha abandonat els exiliats, al contrari, prepara la seva redempció. El Senyor ha utilitzat els babilonis per castigar els exiliats i també per preparar-los per a la seva redempció. Ara, el final d'aquesta fase de la seva història s'acosta. El Senyor s’ha valgut de Cir rei de Pèrsia per derrotar els babilonis i assumir el domini del món (Isaïes 45:1). Cir demolirà l'opressió dels babilonis i permetrà que el poble de Judea torni a la seva pàtria i reconstrueixi la ciutat de Jerusalem i el seu temple. No obstant això, no és Cir el qui els salva, sinó el Senyor.

El que hem exposat és el marc històric d’un alliberament, redempció, salvació circumstancial i polític. Aquest esdeveniment, però, esdevé imatge, com ho és l’alliberament d’Egipte, d’una salvació i redempció més profunds.

Judà i Jerusalem seran alliberats del seu pecat i aquest pecat és la infidelitat al Senyor demostrada amb els cultes idolàtrics. Ara els seran perdonats els seus pecats i oblidades les seves culpes i així el Senyor portarà a terme una redempció radical perquè el que posava resistència a la redempció del Senyor és el pecat i la rebel·lia de Judà i Jerusalem.

La salvació i la redempció de Déu és una realitat que va més enllà de l’alliberament que suposa el retorn de l’exili de Babilònia. Si l’exili és conseqüència del pecat, el retorn de l’exili és fonamentalment alliberament del pecat.

El prec de l’orant que demana a Déu que el salvi és molt present a l’Escriptura “Aixeca't, Senyor, salva'm, Déu meu” (Sl 3,8); “Salva el teu poble! Beneeix la teva heretat!” (Sl 28,9). Com aquest són nombrosíssims els passatges que invoquen la salvació de Déu, però d’entre ells tenen un particular interès aquells que demanen al Senyor que els alliberi de la mort: “Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts; quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida” (Sl 30,4, també 6,5-6; 116,18). La mort és la situació de desgràcia extrema, és tot el contrari de la vida, el sheol, el país dels morts, representa la total absència de Déu i la impossible relació de l’ésser humà amb Déu: “Qui pot lloar-te a la terra dels morts?” (Sl 6,6, també 30,10; 88,11).

També la salvació està encaminada a que el fidel al Senyor pugui complir els manaments, és a dir, posar en pràctica la Llei, la Torà: “Jo t'invoco: salva'm i guardaré el teu pacte” dirà el salm 119,146.

La salvació de que parla l’Antic Testament arribarà a la seva plenitud amb la vinguda alliberadora de Jesús, amb la seva mort i la seva resurrecció. Curiosament en el text que ens ocupa apareix el terme “mebaser” que vol dir el que porta bones notícies. La traducció dels LXX el va traduir per “evangelista”. L’evangeli i els evangelistes seran, per tant, els qui porten la bona notícia que representa la vinguda de Jesús.

Festivitat de la Nativitat del Senyor. Missa del dia. 25 de Desembre de 2023.