El poder i la saviesa de la creu

Comentari a la segona lectura del 3er diumenge de Quaresma. B

A la comunitat de Corint hi havia divisions entre diferents grups, uns eren de Pere, altres de Pau, altres d’Apol·ló. A Pau li semblà que aquestes divisions tenien la causa en no haver entès bé el contingut del missatge evangèlic, per això va dedicar una secció (1,17-4,21) de la primera carta als corintis a fer veure que l’evangeli rep la seva força no de la cultura i habilitat retòrica del predicador sinó única i exclusivament de la creu de Jesús Messies. El text que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (1 Co 1,22-25) és un fragment d’aquesta secció

Corint era una ciutat grega, però hi havia una població jueva bastant gran. L’apòstol coneix grecs i coneix jueus. Els grecs estaven molt orgullosos de la seva saviesa i dels seus grans filòsofs: Sòcrates, Plató i Aristòtil. La mateixa paraula filosofia ho diu: amic (“filos”) de la saviesa (“sofia”). Eren persones que valoraven la lògica, el raonament, el llenguatge i sobretot l’eloqüència i la brillantor en el parlar. Feien, segons Pau, la seva recerca de Déu amb recursos humans i no obtenien cap resultat.

Cal recordar que la gnosi era un corrent de pensament molt estès en l’època de Pau que defensava que la salvació s’aconsegueix amb l’obtenció de la saviesa. Quants més esforços esmerçats en aconseguir la saviesa més possibilitats hi havia d’obtenir la salvació. Pel cristianisme naixent aquest fou un seriós problema i, com es pot veure en el text que llegim avui, Pau s’esforçà en afirmar que això no és així.

Cal recordar que en la carta als romans Pau critica als pagans que presumint de savis s’han tornat necis i han bescanviat la veritat de Déu per la mentida venerant i adorant les creatures en lloc del creador (1 Rm 1,22-25).

Per aquests grecs savis, la creu, instrument d’ajusticiament per a gent de baixa condició, esclaus i opositors violents a l’imperi, era un absurd, un sense sentit fora de tota lògica humana.

Els jueus el que demanaven eren senyals. En els moments decisius de l’Antic Testament, Déu havia recolzat els hebreus mitjançant un seguit de senyals i prodigis, les meravelles de Déu, i el record d’això seguí ben guardat en el cor dels israelites que consideraven aquests prodigis com la prova de l’elecció i la preferència de Déu per Israel. Cal recordar que durant la celebració de la Pasqua les famílies recordaven els prodigis de l’Èxode.

Els jueus nostàlgics d’aquelles grandeses voldrien una intervenció espectacular de Déu que castigués tots els malvats i atorgués als justos la merescuda recompensa com a premi pel compliment de les obres de la Llei.

Per Pau ni saviesa ni prodigis serveixen de gran cosa; contraposa la saviesa del món, la saviesa humana (en el text simplement saviesa) amb la saviesa de Déu. Per la saviesa humana la creu de Jesús és, com hem dit, una tonteria. Qui sentit té que Déu enviï el seu Fill a morir en una creu?. Segons els estàndards de la saviesa humana això no té sentit. Per Pau la saviesa humana, per atractiva que pugui semblar, és superficial i no té el poder de salvar.

La creu de Jesús s’inscriu en el projecte de Déu, en el seu designi i aquest projecte, aquest designi és l’autèntica saviesa de Déu.

Per als jueus que demanen prodigis, la creu és un escàndol. La crucifixió era una manera de morir cruel i vergonyosa, llavors no és sorprenent que els jueus veiessin en la crucifixió de Jesús un escàndol, un entrebanc, un error portat al nivell més alt.

Però el Jesús crucificat es el que Déu ens dona. La creu escapa a tota lògica humana, però pels qui tenen fe, pels cridats per Déu la creu sí que té sentit. Mirada des de l’òptica de la fe la creu no és una tonteria sinó que té la força i la saviesa de Déu. És forta perquè té el poder de salvar; és sàvia perquè en ella s’hi manifesta el designi de Déu .

Diumenge 3er de Quaresma. 3 de Març de 2024