El text que llegim a l'evangeli d'aquest diumenge (Jn 3,14-21) correspon a un fragment del diàleg de Jesús amb Nicodem ubicat al capítol 3er de l'evangeli de Joan. En el text litúrgic s'hi poden observar tres parts: 1) L'enlairament del Fill de l'home (vv.14 i15); 2) L'amor de Déu donador de vida; 3) El rebuig a la llum, que és Jesús, criteri de condemna.
Joan compara la mort de Jesús, clavat a la creu aixecada sobre la terra amb el pal on hi ha posada una serp, clara referència a l'episodi de Nm 21,4-9. El verb enlairar o aixecar s'ha de llegir en un doble sentit. Tant fa referència a la mort de Jesús (la creu s'aixeca) com a la seva resurrecció. Dos moments d'un fet únic glorificador, revelador i salvador. Els comentaris i interpretacions jueves insisteixen en que el que realment salvava no era la serp en sí, sinó que, pel fet d'estar enlairada, obligava a elevar la mirada, a aixecar els ulls cap a Déu, sortint així d'un estat de postració. El mateix es pot aplicar a la creu de Jesús que exerceix un poder d'atracció ("I quan seré enlairat atrauré tothom cap a mi" 12,22). Salva els qui creuen en ell, els qui s'aixequen en dirigir cap a la creu la seva mirada.
Només els qui miraven la serp obtenien la vida, només els qui miren la creu se salven. La opció de no mirar resta molt oberta. Per això és l'ésser humà el qui, en tot cas, es condemna ell mateix. Per això dirà el text que la condemna es produeix quan, en arribar a la llum, hi ha qui segueix optant per la tenebra.
Déu estima el món. En l'obra de la creació hi ha un acte d'amor per part de Déu i aquest acte d'amor implica que el mal i el pecat no poden fer fracassar el projecte de Déu. Només la brillantor de la llum pot fer fracassar la tenebra. El projecte de Déu no és un projecte corrector en el que Jesús vindria arreglar un projecte que a Déu se li ha anat de les mans, sinó que és un projecte, que inclou d'entrada la presència de la llum per tal de fer impossible l'impacte de la tenebra. En la paraula -logos- hi ha la vida, dirà el pròleg (1,4). Hi ha un projecte de vida que no pot fracassar i, a fi que no fracassi, la paraula, logos, vida, llum, es farà present en la història.
Vida eterna no s'ha de prendre només en un sentit cronològic. És veritat que l'expressió posa la mirada en el més enllà, en els temps desprès de la mort. Vida eterna equival al que en els sinòptics és el Regne de Déu en tant que futur anticipat. Futur que ja s'ha fet realitat. Però vida eterna vol dir, sobretot aquí, una vida de plenitud; de qualitat, de felicitat. Una vida diferent a la vida biològica; nova, dotada de la novetat pròpia dels nous temps que han començat amb Jesús.
La manera d'entendre el judici presenta en aquest passatge una novetat i un gir. La profecia de Joel (4,2)i també l'apocalíptica (1 Hen 91,14-17) pensen en un judici a les nacions a la fi dels temps. Aquest pensament batega en el text de Mateu 25, que presenta el judici que separa les ovelles de les cabres. Aquí la realitat del judici es desplaça al camp individual i, pel que fa al temps, es produeix en l'ara i aquí del moment present. Déu no actua com un factor extern que dictamina una sentència desconeguda. El propi ésser humà es converteix en jutge d'ell mateix perquè esdevé capaç de conèixer per ell mateix els motius de la seva condemna o la seva salvació.
Diumenge 4rt de Quaresma 15 de Març de 2015
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.