“Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater”. Amb aquestes paraules comença el text de l’evangeli ( Jn 15,1-8) d’aquest 5é diumenge de Pasqua. Jesús es val d’una imatge coneguda pels seus oients, tant perquè es troba a l’Antic Testament, com perquè el conreu de la vinya era habitual en temps de Jesús. Isaïes usa la imatge de la vinya ( Is 5, 1-7) i li serveix per descriure la infidelitat del poble d’Israel al tracte amorós per part de Déu, ja que els fruits esperats han estat del tot contraris als projectes inicials: el raïm ha sortit agre (4), la justícia ha estat injustícia i la misericòrdia misèria (7). El mateix to tenen les queixes d’Osees, quan es lamenta de que Israel era un cep fecund, però, a major fertilitat, més gran era la idolatria, que donava com a fruit (Os 10,1).
L’autor de l’evangeli de Joan s’adona de que els deixebles de Jesús, el nou Israel, poden caure en el mateix parany, que caigué el vell poble d’Israel i per això els posa en estat d’alerta.
La imatge de la vinya i el cep no és banal. Entre el cep i la sarment corre la mateixa i única saba, que els uneix indefectiblement i fa que siguin pràcticament al mateixa cosa. De la mateixa manera que les sarments reben la mateixa saba, que prové del cep, els deixebles reben l’autèntica vida de Jesús mateix. Així queda travada la unitat entre les sarments i el cep. Per això la sarment, separada del cep en deixar de rebre l’afluència de la saba, s’asseca i deixa de donar fruit. Aquest és l’atractiu de la imatge, que serveix per prevenir el que pot passar en una comunitat, quan els seus membres perden la connexió amb el grup unit i ben travat, imatge de Jesús viu i present.
Al darrere de la imatge hi ha l’advertència de que fora la comunitat és impossible donar cap mena de bon fruit. Fixem-nos que el text parla de manera insistent ( 6 vegades en el tram de 8 versets) en la unitat dels deixebles amb Jesús. La insistència respon a la prevenció del perill i el perill hi és perquè ja s'han donat, probablement, dins la comunitat, alguns casos de dissidència i separació. El perill d'anar per lliure hi és i el fet de mantenir-se en el redós de la comunitat no vol dir pas una submissió incondicional i acrítica a les directrius, provinents de la rigidesa d'una església institució, sinó participar de la saba dinamitzadora, que només es troba en una església comunitat i que és l’única capaç de fer que la aquesta doni fruit i no es quedi autocontemplant-se a ella mateixa.
Diumenge 5é de Pasqua B
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.