Recollim les paraules que Josep Maria Lozano va pronunciar a l'inici de la cerimònia de comiat de Joan Rigol, mort aquest passat 7 de maig. Les exèquies de l'expresident del parlament van ser aquest 9 de maig. Lozano va fer un precís retrat de Joan Rigol, des de la seva vida familiar a les referències imprescindibles a Jacques Maritain, Emmanuel Mounier i Gabriel Marcel que permeten comprendre el pensament i actuació de Joan Rigol. Podeu llegir les seves paraules a continuació:
Memòria de Joan Rigol
Joan Rigol estimava. Estimava molt. Estimava amb bogeria la seva família. Ja sé que associar la paraula bogeria amb Joan Rigol resulta una mica estrafolari. Però no se m’acut res millor per descriure com se l’il·luminava la cara i li brillaven els ulls quan parlava de tots ells: de l’esposa, de la filla i el gendre, dels nets. Fa temps em va dir una cosa que no he entès fins al cap dels anys: quan tinguis nets llegiràs els diaris d’una altra manera.
Perquè estimava, i estimava molt, podia fer això: lligar els seus vincles més íntims amb l’interès i la preocupació per tot allò que passava al món. Sempre preguntava opinions i lectures per mirar d’entendre millor les complexitats que vivim i que, com a tants de nosaltres, sovint li costaven d’entendre. Però sempre he pensat que una de les seves dificultats per entendre la complexitat del món era la seva bondat: li costava d’incorporar la malícia i la maldat dels humans com una clau d’interpretació.
Evidentment, era intel·ligent i lúcid, no s’empassava sopars de duro ni combregava amb rodes de molí. No estic dient això. Però, al final, quan s’interrogava, quan dubtava, quan trobava motius d’esperança, quan s’indignava, al final de les idees i dels arguments sempre hi trobaves la bondat.
Per això, perquè estimava, era un home bo i honest. I tot record sobre en Joan que no posi en primer lloc la seva bondat i la seva honestedat no sap de qui està parlant.
I precisament per això va aconseguir integrar dues coses que avui semblen contradictòries, impossibles. Va ser un home bo i, alhora, un home amb un altíssim sentit institucional. Valorava molt, moltíssim, les institucions a les quals havia servit. I les feia valdre. Pel que eren i pel que representaven. El seu sentit institucional va excel·lir al Parlament. N’era responsable i exercia com a tal.
Quantes vegades no m’havia dit: la meva obligació institucional és fer això. I, alhora, per respecte i per estimació a les institucions repetia: no hem d’oblidar mai que a les institucions hi som de pas. Per servir-les, no per servir-nos-en. En som responsables, però no ens hi hem de confondre. L’imagino avui acceptant comprensiu els protocols i les formalitats inevitables d’aquesta mena de comiats i, alhora, mirant-ho amb sornegueria i repetint altre cop: importa la persona, tota persona, no el càrrec. Sovint alertava: quan algú es creu massa el càrrec o que ell és el càrrec -sigui polític, bisbe o patró- està perdut. I, sorneguer, afegia: i, a sobre, estem perduts.
En Joan Rigol estimava. Estimava molt. Estimava amb passió Catalunya. La Catalunya sencera, deia i repetia. En el seu conjunt i baixant al detall. Alguna vegada m’havia confessat: anirem amb la família i uns amics de vacances a tal comarca perquè no la conec prou. Per això estava convençut que un bon polític sent com a propi tot el que li passa al seu país, les coses bones i les dolentes. I deia amb contundència: un polític que no estima el seu país, que plegui! Per molt hàbil i eficaç que sigui en l’ús del poder. Les poques vegades que li vaig sentir dir un taco va ser parlant de gent que semblava que feia política per fer carrera. Encara que fossin “dels seus”.
Però ell va ser polític. Fins al final. Amb càrrec i sense càrrec. És molt simbòlic que fos conseller de Treball i de Cultura. Perquè estimava la Catalunya sencera, però sempre posant l’antena i les prioritats en els que en patien les desigualtats, i la sensibilitat pel dolor de la marginació. I somiava un país culte. Per a ell la cultura no era en cap cas sinònim d’elitisme sinó un camí per viure amb més humanitat. I per això el molestaven fins al moll de l’os la mercantilització i la frivolitat, i més quan es volien fer passar per cultura.
Sempre es va sentir demòcrata-cristià. Ni hi renunciava ni se n’amagava. Però, per damunt de tot, des d’una honestedat insubornable que no confonia la fidelitat a un compromís amb la submissió a una disciplina. I sempre amb Catalunya al cor i a l’horitzó, des de les conselleries fins al Pacte Nacional pel dret a Decidir.
I perquè estimava, i estimava molt, sempre va voler bastir consensos. No aquell consens que és un bany maria que no compromet a res i es limita a repetir principis generals. Buscava el consens que es concreta, i que es concreta en iniciatives que es poden compartir. Tot i que era perfectament conscient que determinats polítics firmen acords per a incomplir-los. Aquests dies s’ha parlat molt de Joan Rigol com un home que construïa ponts. I és veritat. Però compte perquè amb els ponts no n'hi ha prou. Cal gent amb ganes de travessar-los. Per això fins al seu darrer alè va treballar per la seva gran preocupació: refer un catalanisme polític transversal. I quan dic fins al darrer alè no uso una metàfora, faig una descripció. Una recerca tossuda, tenaç i incansable de consensos transversals sobre la transformació de l’administració, l’enfortiment de la societat civil, el lloc vertebrador de la cultura i la llengua (pel reconeixement de la qual va treballar tant, dins i fora de Catalunya) o la relació respectuosa entre partits. Va ser com a reacció a aquesta tenacitat que en una de les darreres trucades a l’hospital em va sortir de l’ànima dir-li “deixa’ls estar, Joan, i cuida’t”. Però res. I per això, si alguna cosa m’explicava amb dolor era haver constatat, quan va exercir amb màxima escrupolositat institucional la presidència del Parlament, com en els dinars privats que organitzava mostraven punts de coincidència polítics de diverses adscripcions que, després, en sortir s’esbatussaven en públic sobre els mateixos punts.
En Joan Rigol estimava. Estimava molt. Estimava l’Església. Sense fanatismes ni seguidismes, ni renunciar a la crítica, perquè era un home de fe. I de fe fonda. I perquè per a ell estimar sempre tenia una traducció institucional va servir a moltes institucions: les fundacions Cassià Just i Joan Maragall, a Càritas, al Patronat de la Muntanya de Montserrat i a la Sagrada Família, a l’IQS i altres llocs que em deixo inevitablement. Era un home de fe sentida i viscuda. De pregària diària. Viscuda amb naturalitat: més d’una vegada m’havia dit “perdona que no t’hagi agafat el telèfon, però era a missa”. Una pregària que preservava discretament en la seva intimitat, però els fruits de la qual els ensumaves parlant dels seus estimats Mounier, Maritain i Marcel. El seu llibre sobre Marcel es titula Amor més enllà de la mort, i sempre he pensat que, més que una tesi doctoral -que ho era-, era una expressió de l’amor a la seva esposa més enllà de la mort. Joan, dissortadament ja no podrem seguir parlant de la vida i, sobretot, de la mort, ara que ho podries fer amb coneixement de causa.
En Joan Rigol estimava. Estimava molt. I perquè estimava tenia nostàlgia. No nostàlgia del passat, sinó nostàlgia del futur. La frase que li vaig sentir dir més vegades és “un país és un relleu generacional ben fet”. Per això ens va demanar a Esade que impulséssim un programa que, simptomàticament, porta el nom de Jaume Vicens Vives. Per ajudar i acompanyar a joves professionals, amb responsabilitats directives de tota mena i en tota mena d’institucions, en el seu creixement personal, en la seva disposició al compromís i al servei, en la seva capacitat de liderar, en la seva visió de país. Si d’alguna cosa en podia estar segur és que, indefectiblement, cada dos mesos rebria una trucada seva preguntant com anava el programa, si havíem aconseguit fer un grup ben plural d’orígens, formació i afiliació; si hi havia diversitat de compromisos professionals, si situaven la seva professió en un horitzó més ample. I, sobretot, com els vèiem com a persones, si tenien qualitat humana. Recordo l’alegria ingènua amb què em deia “he anat a tal lloc i m’ha vingut a saludar una persona dient-me que era un Vicens Vives”. I recordo l’impacte que tenien en els participants les seves intervencions, i sempre em reca no haver-li pogut transmetre-ho prou. I lamento encara més les vegades que, quan preparaven la seva intervenció, jo fos tan curt de vista de dir-li: això ja els ho has dit altres vegades, pot ser que ho enfoquis d’una altra manera. I ell, amb la seva murrieria, em contestava: però els ho diré igualment, això, perquè això és justament el que jo crec de debò.
Acabo. Quan vaig sentir la immensa tristesa de saber la seva mort vaig recordar el que deia Marc Chagall: Si tota la vida va inevitablement vers la seva fi, nosaltres durant la nostra l’hem d’acolorir amb els nostres colors d’amor i d’esperança.
Joan Rigol va acolorir les nostres vides d’amor i d’esperança. Tant de bo en siguem dignes.
Josep M. Lozano
09.05.24
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.