El diumenge de Ram es llegeix a l’evangeli el relat de la passió; enguany correspon seguir el text de Lluc. Donada la llargada del text, el millor criteri es comentar-ne un fragment i, amb aquest fi, hem escollit la compareixença de Jesús davant el sanedrí jueu (Lc 22,66-71).
Lluc parteix del text de Marc, però introdueix notables diferències: en lloc de nit es fa de dia; no hi ha falsos testimonis; no es diu res sobre la destrucció del temple; no hi ha acusació de blasfèmia ni esquinçament de les vestidures; no hi ha sentència condemnatòria. La reunió del sanedrí és un element més del poder de les tenebres mencionat a 22,53, poder que es fa fort contra Jesús. Lluc atorga categoria de procés al que de fet no és altra cosa que la preparació de l’acusació contra Pilat.
En Marc el gran sacerdot pregunta a Jesús si és el Messies, el fill del Beneït (14,61). Lluc desdobla la pregunta i no la fa el gran sacerdot, sinó el col·lectiu del consell reunit. Des de l’òptica de les comunitats cristianes es podria dir que hi ha una pregunta sobre el messianisme i una altra sobre la condició divina de Jesús. “Si tu ets els Messies, digue’ns-ho” (v.67). Als jueus els interessa desacreditar Jesús com a fals profeta. No fan altra cosa que aplicar el Deuteronomi: “Si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, aquest profeta morirà” (18,20). Repetidament li han demanat un senyal que Jesús ha rebutjat (Lc 11,16.29; 20,2). Però les pretensions messiàniques tenien també un caràcter polític. El messies era un descendent de David amb ambicions polítiques que servirien per revoltar Israel contra els romans. D’aquesta forma d’entendre el messianisme es valdria el sanedrí per presentar una acusació contra Jesús davant Pilat. Els romans tenien les orelles molt fines quan es tractava de qualsevol aixecament revoltós.
La resposta de Jesús és ambigua. En certa manera pensa que es inútil perquè la decisió sobre la seva mort ja ha estat presa per endavant. Amb tot, Jesús fa un pronunciament: “El Fill de l’Home estarà assegut a la dreta de Déu totpoderós” (v.69). En les paraules de Jesús hi ha una referència a Dn 7,13 i el salm 110,1. Amb elles Jesús vol dir que ell és el Messies, però no el que es pensen. És el Messies que ha de venir pel judici de la fi dels temps. En aquest sentit, Jesús, el jutjat, es converteix en jutge dels seus acusadors.
“Per tant, tu ets Fill de Déu?” (v.70). els jueus podien identificar el messies amb el Fill de Déu. L’esmentat salm 110 donava suporta a aquest pensament. Aquí no es tracta d’una filiació ontològica en el sentit que la teologia cristiana desenvoluparà posteriorment amb gran profunditat. L’ambigua resposta de Jesús ve a dir: sou vosaltres els qui ho dieu, jo no dic res al respecte. Però el fet de no donar una negativa clara és el que atorga al sanedrí la prova teològica que estaven esperant. Jesús s’ atorga unes prerrogatives divines per les qual no ha donat cap aval ni cap senyal.
De portes endins, Jesús és un blasfem perquè s’ha proclamat Fill de Déu. Tal pretensió s’ha de desacreditar amb la mort a la creu perquè, tal com diu el Deuteronomi: “Tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu” (21,23). La creu és el descrèdit teològic i social per excel·lència. De cara als romans l’expressió serà traduïda en els termes polítics equivalents: messies rei, malgrat que Jesús es guardà ben be prou d’atorgar-se aquest títol.
Diumenge de Ram 20 de Març de 2016
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.