(Jaume Duch) El llenguatge humà s'expressa sovint fent servir aproximacions simbòliques per parlar de realitats més profundes. Si diumenge passat Jesús era el Bon Pastor, avui l’evangeli el presenta com un cep. Un cep de la soca del qual tots rebem saba i vida. És així com la fe pasqual il-lumina la nostra existència i converteix el nostre viure diari en història de salvació. Les figures del cep i de les sarments expressen molt bé els lligams que hi ha entre Jesús i els homes i dones que l'estimen.
La solidaritat de Jesús amb els homes és més gran que la que pot haver-hi entre ells i Adam. La solidaritat de Jesús amb nosaltres pren el seu model i la seva força d'una altra solidaritat encara més gran i definitiva: la que hi ha entre Jesús i el Pare. Joan fa servir una expressió que defineix molt bé aquesta unitat divina que arriba fins a nosaltres a través de Jesús, la de restar en companyia: "Resteu mi com jo en vosaltres", i també, en la pregària solemne de Jesus abans de la passió, quan va dir: "Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat" (Joan 17,21).
El Concili Vaticà II ens va ajudar a valorar com cal el concepte bíblic del Poble de Déu, que sempre haurem de considerar com l'Església, el cos de Crist. El Poble de Déu ens porta a imaginar uns homes que, junts, estan sempre en ruta. Es tracta d'aquella immensa caravana que va començar a caminar darrere d'Abraham, de Moisès, de David, fins a arribar a Jesús, el vertader pastor del poble de Déu. L'Església és la comunitat familiar necessària pel treball missioner que Crist ha deixat als seus, i que s'ha de portar a terme arreu i sempre.
Les realitats que ens porten a considerar positivament el misteri de vida que hi ha entre Jesús i nosaltres estan expressades avui en el simbolisme, que parla de la saba i del cep, d’un poble, d’una Església, d'un cos amb molts membres. Conceptes ben allunyats, per cert, d'una vida individualista, viscuda només en un clima intimista i ben protegit a l'interior d'un grup. Cal que l'Església surti, també, a fora: on bufa sovint el vent fred de la injustícia, de la soledat, de l'exclusió, de la violència... A fora és on es troben normalment els drames i les esperances de la gent.
En el cristianisme, cal viure sempre conscientment la triple relació que hi ha entre nosaltres, Déu, i els germans. La imatge d'unes relacions massa separades, com la vertical i l'horitzontal, que molt sovint s'ha fet servir, no ajuda gaire. És preferible pensar en una comunitat familiar. Sols l'amor pot anar fent, a poc a poc, de tots els homes en Jesucrist, l'immens poble de Déu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.