Sense comprendre el sentit profund de la vida, resulta gairebé impossible viure-la a fons. Des d’una òptica consumista, la vida es redueix a uns recursos que puc utilitzar al meu gust per al meu plaer i conveniència. Una conducta similar impedeix descobrir-ne l’essència. La vida és un do, és a dir, una cosa que he rebut sense cap mèrit per part meva. N’hi ha prou de fer un cop d’ull al carnet d’identitat per adonar-me que conté una sèrie d’informacions que no depenen de la meva voluntat. La meva data de naixement, el lloc, els pares, la llengua materna, les empremtes digitals... són dons. Un bagatge que he rebut sense que ningú em donés permís ni em consultés per veure si m’agradava. Només a partir d’una realitat no triada puc exercir la meva llibertat.
El fet que la vida sigui un do implica que el seu sentit més profund es pot obtenir quan, des de la meva llibertat i responsabilitat, converteixo la meva vida en un do per als altres. Existeixo perquè sóc un do. La meva realització no consisteix a mirar-me el melic sinó a transformar-me en un do per als altres. L’obstacle més gran per comprendre aquesta veritat existencial és l’ego, que sempre és autoreferencial. Explicar el pecat original no resulta gens fàcil, però experimentar-lo en les pròpies entranyes resulta evident. Al nostre camp de blat també hi ha zitzània. El projecte inicial és el do. L’ego, la zitzània, sobrevé i crea una lluita interna de proporcions gegantines, perquè pretén encarrilar el do cap als interessos egoistes. Sovint sucumbeixo sense adonar-me de la meva derrota.
El 2 de febrer se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. A Catalunya, hi ha 119 instituts religiosos femenins i 46 de masculins, prop de 800 comunitats i uns 6.000 religiosos i religioses, incloent-hi els monestirs de vida contemplativa. La Unió de Religiosos de Catalunya és el marc de comunió entre aquestes institucions i persones per treballar al servei del Regne de Déu. La vocació a la vida consagrada s’arrela a la vocacional universal a la vida com a do. Els talents de cada persona es posen al servei del Senyor present en els homes i dones del nostre temps. No és el nombre ni la qualitat de talents rebuts la causa de ser cridats a una vocació religiosa, sinó la voluntat lliure i misteriosa de Déu. En altres èpoques, es definia la vida religiosa com a vida de perfecció. Avui es defuig aquesta expressió o, encara més, se l’explica d’una altra manera. Existeix un perfeccionisme malaltís i autoreferencial que es mostra superior als altres i que allunya d’entendre la vida com a do. Els religiosos són conscients que l’ego i la zitzània poden dificultar el seguiment de Jesús a la llum de l’evangeli. Per això, s’obren amb alegria i humilitat davant la misericòrdia del Senyor i busquen lliurar-se de cor al servei dels altres.
