La posada al dia de l’Església, que van propulsar els papes Joan XXIII i Pau VI a través del Concili Vaticà II, va comportar traslladar al traster eclesial uns quants objectes i pràctiques, que van caure en desús o que contradeien la nova sensibilitat i, fins i tot, els plantejaments teològics renovats. La cadira gestatòria, per la mateixa voluntat papal, va quedar com a peça de museu, de la mateixa manera que la tiara va deixar de ser utilitzada i només es conserva a les pintures de l’època. Altres objectes i pràctiques no han perdut valor, però sí certa vigència o actualitat. Per a un sector, es tracta de pèrdues que caldria recuperar. Per a un altre sector, tot això es considera prescindible i el fet d’haver-se’n desprès ha estat un avanç, malgrat que insuficient, perquè la tasca no s’ha acabat.
No obstant això, s’ha produït un fet significatiu. La societat secular ha pujat al traster eclesial i ha recuperat objectes i pràctiques, i els ha donat un altre ús i contingut. Sovint, ha criticat els plantejaments religiosos, però s’ha apropiat de les seves formes. La confessió se substitueix per l’entrevista amb el psicòleg o el psiquiatra. La confessió sacramental es fa en la intimitat i la confessió personal davant les càmeres de televisió. Les estàtues dels àngels s’han recuperat per les noves creences. L’encens del turiferari s’ha convertit en les barretes que perfumen els ambients. Els rituals litúrgics es transformen en rituals laics. La nova mentalitat rebutja creure en els miracles, però s’imparteixen per tot arreu cursos de miracles, en els quals la gent creu a ulls clucs i paga una inscripció substanciosa. El dejuni i l’abstinència es transmuten en dietes i en opcions vegetarianes; mal vistos els primers, molt en la línia moderna les segones. La música gregoriana s’utilitza, fora de les celebracions litúrgiques, en les teràpies psicològiques del mètode Tomatis i es converteixen en un hit parade a través de la música de Silos. Es tanquen els seminaris menors, perquè a una edat tan primerenca no s’ha de treure els nens de casa, mentre s’obre la Masia, amb infants de la mateixa edat o encara més petits. Es rebutgen les processons per no interrompre el trànsit ni molestar els ciutadans, mentre proliferen les manifestacions i els talls a les rondes, amb permís o sense. L’obsessió pel sexe es trasllada als locutors de televisió, com evidencia una presentadora d’Els matins que pregunta a un seminarista feliç de ser-ho si ha mantingut relacions sexuals o com passa en cada programa d’El juego de tu vida, en el qual la resposta veritable és sempre la més escabrosa. Les pregàries, a l’inici dels esdeveniments esportius per homenatjar un difunt, es converteixen en minuts de silenci. Els vells púlpits cauen en desús mentre hi ha tertulians que pontifiquen, sovint, des dels nous púlpits de les ràdios i de les televisions. El llenguatge religiós, amb el seu vocabulari precís, és absorbit pel periodisme esportiu que converteix en déus els jugadors més bons i en sants els porters que mantenen la seva porteria imbatuda. Els exemples es poden multiplicar. La inquisició se suplanta per la dictadura del que és políticament correcte, que aniquila tothom que no en segueix els postulats.
El canvi tecnològic en aquestes dècades ha estat espectacular, però les transformacions humanes són més lentes. S’han desposseït de contingut religiós molts objectes i pràctiques, que s’han mantingut amb un segell secular de nou encuny, perquè no és fàcil desprendre’s del substrat antropològic que els sustenta.
