Una història, abans més freqüent, però que encara cueja. Famílies creients, que viuen sincerament la seva fe, sumides en el desconcert davant la decisió dels seus fills (i néts), que comencen per interrogar-se sobre alguns principis clau. Les alarmes es disparen. El moment indefectible que marca la ruptura és deixar d’anar a la missa dominical. Els pares es pregunten en què han fallat i què han de fer perquè les coses no vagin a pitjor. Tolerar, sense més, és sentenciar la ruptura. Enfrontar-se implica consolidar-la. Assagen diferents estratègies i totes culminen en el mateix resultat. Potser aconsegueixen que vagin a missa en una festa excepcional, però poca cosa més. Hi ha pares que farien el que fos perquè els seus fills no s’allunyessin de la fe, el valor màxim de la seva vida. Parlen amb altres famílies, també creients. Si els fills dels altres encara van a missa, la seva soledat i desassossec s’aguditza. Si no hi van, no se senten còmodes refugiant-se en el conegut «mal de molts, consol de boigs». L’ecosistema espiritual de la nostra societat explica moltes coses, però no totes. Encara menys les més properes. Més tard, es busquen subterfugis. «Almenys no es droga», es repeteixen els pares sense convicció. Veuen els seus fills potser més distrets, però no més feliços. Potser algun dia tornaran, sospiren amb impotència. S’identifiquen amb santa Mònica, mare de sant Agustí: un fill que ha costat tantes llàgrimes no es pot perdre.
Una mare, amb aquest problema en el si de la seva família, manifesta dos criteris. Primer, «fins als divuit anys, he parlat al meu fill de Déu. A partir dels divuit, parlo a Déu del meu Fill. Per part meva, em mantinc fidel a la fe i procuro viure-la de manera coherent i senzilla». No es tracta d’entrar en el terreny dels arguments (dos no dialoguen si un no vol i els fills no estan per la feina), sinó de donar exemples. Segon, recordar que Déu que et va crear a tu sense tu no et salvarà sense tu. És el moment de la responsabilitat personal. Ningú no pot viure la idea d’una altra persona i cadascú és responsable de la seva, de les decisions preses.
En la paràbola del pare amorós que tenia dos fills, vulgarment coneguda com la paràbola del fill pròdig (Lc 15), Jesús afirma que Déu actua com un pare. Potser la lectura d’aquest text extraordinari pot rebre una nova interpretació: que els pares actuïn com Déu. Concretament, significa respectar la seva llibertat personal, deixar que visquin la seva vida i aprenguin de les seves errades, sospiren pel seu retorn ja que el pare va ser el primer que va veure el fill que tornava a casa, no entrar en discussions sobre qui tenia raó, deixar en segon terme les motivacions del retorn, ja que el fill pròdig no tornava per amor sinó per gana, posar l’accent sobre l’amor, celebrar una gran festa i procurar que els altres fills o familiars no te la facin malbé, com passa amb el fill gran de la paràbola, entestat a no entrar a la sala de la festa.
L’allunyament de la fe per part dels fills genera molt de patiment. A la paràbola es veu clarament: una alegria tan gran per la tornada del fill pròdig només es pot explicar a partir d’un dolor a les entranyes, profund i silenciós, d’un pare que respecta la llibertat, que es manté en l’amor, que no tem d’atorgar el seu perdó i que cada dia treu el cap des de casa per entreveure a la llunyania la silueta del seu fill, que torna després de malgastar l’herència. No es tracta de patir per patir, sinó de patir per amor, per desitjar el millor per als fills. La fe, lliure i amorosa, és la millor herència.
