Sant Francesc

(Fra Josep Manuel Vallejo) Quan visites el país de Francesc d’Assís, la Umbría, aquella plana assolellada i verda als peus del Subasio, o la vall de Spoleto, amb uns poblets preciosos arrapats a la muntanya, o la vall de Rieti , i t’atures en els llocs on sant Francesc acostumava a sojornar, t’adones que era un home impel·lit per la pregària, un home d’oració, l’oració mateixa , com diu Celano.

Quan visites els seus eremitoris: Fontecolombo, Montecasale, Greccio, Le Carceri... , petits, sobris, enmig del bosc; quan visites aquests indrets tan entranyables t’adones que Francesc és sobretot un home d’oració. Oració amagada, austera, en llocs naturals, en coves, a les escletxes de la roca, llocs incòmodes, llocs on devia fer fred a l’hivern. Una oració sòbria, amagada en els racons més inversemblants, allunyats del món, en el silenci davant la immensitat de Déu.

Francesc feia a l’any cinc quaresmes. Cinc per quaranta dies són dos-cents dies. Més de la meitat de l’any el passava en oració i en recés. Francesc era un home apostòlic, sí, però es passava mitja vida en oració. És un home profundament seduït per la transcendència de Déu, per la seva grandesa i per la seva immensa bondat:

“Altíssim, omnipotent i bon Senyor”. “Alto e Glorioso Dio” encapçala a les seves pregàries. “Tu ets el bé, tot el bé, el summe bé”. Altíssim, Transcendent, però proper i Pare. Per a Francesc, Déu fonamentalment és Pare amorós.

Havia quedat, des dels inicis de la seva conversió, admirat per la humanitat de Déu, per la seva humilitat, que s’abaixa en el pessebre i comparteix els nostres dolors en la creu.

L’espiritualitat de Francesc és concreta, encarnada, de peus a terra, real. Havia descobert al Jesús dels Evangelis i ja no li interessava cap més altra saviesa. Quan va sentir aquell Evangeli de la missió en una petita esglesiola: “Aneu pel món sense bossa ni sarró, ni dues túniques, descalços, demanant almoina”, va sentir en el seu cor: “Això és el que jo vull”. Això és el que estava buscant des de sempre. I deixant-ho tot, va començar a posar en pràctica allò que havia sentit.

Sant Francesc no és un teòric de l’Evangeli, l’interpreta posant-lo en pràctica i fa de l’exemple viscut la seva forma de predicar. I de l’Evangeli, d’allò que va enamorar tant a sant Francesc, destaquem tres subratllats:

1. Ell se sent cridat a ser petit, menor, humil, servidor. Va descobrir que som petits i pobres, que no cal cercar massa, que ho som, i que la vanaglòria i l’orgull són un profund error de perspectiva, una falsa interpretació de nosaltres mateixos. “Que ningú no s’anomeni ni prior, ni pare, ni mestre entre vosaltres... i que l’un renti els peus de l’altre...” Tots germans iguals, iguals i coresponsables. “I que cadascú confiadament demani a l’altre el que necessiti”, en espontaneïtat fraterna, sense jerarquies, sense classes, sense infantilismes ni paternalismes. El germà ha de ser com una mare per als seus germans. “Com una mare estima i nodreix el seu fill, així han de ser els germans entre ells”. Una fraternitat materno-fraterna, en què no hi ha pares, en què tots som germans iguals.

2. Per a Francesc, la seva estimada pobresa no era simplement no posseir. La pobresa de Francesc és mansuetud i paciència, no violència. Aguantar en les malalties i tribulacions, per amor. Els seus escrits estan plens de l’amor als enemics, que és l’amor cristià, perquè “qui estima a aquells que ens estimen, quin mèrit té?”. L’amor cristià és amor a aquell que em carrega i em molesta. No irritar-se amb el germà, ser pacífics, no judicar, posar pau...

3. I, en darrer terme, un aspecte de sant Francesc que és poc conegut, la caritat amb el germà pecador. Per a ell el pecador era un malalt, com per Jesús, un pobre que necessita guarició i compassió. Deia: “Si algú peca, que no el judiquin els germans, sinó que mantinguin ocult el seu pecat, perquè no són els sans als qui ha vingut a buscar Jesús sinó als malalts...” I el pecador és un malalt que necessita guarició.

I en aquella Carta a un Ministre, tan bella: “Que no hi hagi al món cap frare que hagi pecat tot el que hagi pogut pecar, que en haver vist els teus ulls se’n torni sense la teva misericòrdia... I si després pecava mil vegades més davant els teus ulls, estima’l més que a mi...”

Sant Francesc és un exemple vivent que l’Evangeli és possible, que es pot viure tal com ens el va predicar Jesús. Potser algú objectarà que ens posa el llistó molt alt, però el mateix Evangeli diu: “Per a Déu no hi ha res impossible”. I si per a Ell no hi ha res impossible, vol dir que pot transformant-nos, evangelitzar-nos i santificar-nos si li demanem i el deixem actuar.