Vita Christi de Sor Isabel de Villena

Elionor de Villena —en la vida religiosa Sor Isabel— fou educada a la Cort de la reina Maria, cosina germana seva i esposa d’Alfons el Magnànim. A quinze anys ingressà al Monestir de Benetes de la Trinitat de València. L’any 1463 en fou l’abadessa en virtut d’una dispensa especial del papa per la seva condició de filla il·legítima.

Fou una dona culta i forta. En aquella València renaixentista, sense moure’s del convent establí un cert arbitratge entre els escriptors del seu temps. Mentre Miquel Pérez li dedicava (1482) la versió catalana del De imitiatione Christi —el popular i edificant Kempis—, Bernat Fenollar, autor de les Trobes en llaor de Santa Maria (1467), li escrivia:

A vós doncs, excelsa – humil abadessa

del sant Monestir – de la Trinitat

dreçam nostra tela – teixida amb gran pressa;

i puix en l’entendre – sou gran doctoressa,

pinçau-la vós tota – per gran caritat.

L’administrador i metge del Monestir era llavors Jaume Roig, conegut literàriament de Sor Isabel per ser autor de l’Espill, dit també Llibre de les dones (1459). Les opinions misògines que destil·la el llibre han deixat un debat obert: l'elogi de les dones que apareixen a Vita Christi, ¿va ser un dels motius del llibre per contrarestar les opinions misògines de Roig? Així ho interpreten Rosanna Cantavella i Lluïsa Parra en el llibre Protagonismes femenines a la “Vita Christi” (Barcelona 1987). Vegeu també Albert G. Hauf, a Teologia i fantasia: la Vita Christi de sor Isabel de i la tradició de les «Vitae Christi» medievals” (Montserrat, 1990).

El manuscrit fou editat l’any 1497 per l’estamper valencià Lope de Roca a petició de sor Aldonça de Monsoriu, l’abadessa que succeí a Sor Isabel. Aquesta vasta obra (291 capítols) és l’única impresa que coneixem de l’autora. L’any 1906 el bibliògraf Miquel i Planas en féu una edició facsímil en tres volums, un total de mil dues-centes pàgines. Editats per la Biblioteca Catalana, encara avui els podem trobar a les llibreries de vell.

Isabel de Villena s’abeurà en moltes fonts, però sobretot en els Evangelis, tant els canònics com alguns apòcrifs. Ordeix un Vita Christi en tessitura femenina farcit de comentaris a voltes sorprenents, a voltes pintorescos, en què les protagonistes són les dones que apareixen més vinculades a Jesucrist. Un llibre de contemplació en què les dones són les protagonistes. Així, la figura de Maria ocupa en extensió i en consideració molt més espai del que donen els Evangelis a la Mare de Déu. I és que, des de la seva sensibilitat femenina, el llibre descriu les ressonàncies en el cor de Maria dels episodis de la vida de Crist, especialment l’encarnació, el naixement, la infantesa i la passió.

El mateix podem dir de la figura de Maria Magdalena. En aquest sentit és expressiu el cap. CXVII, “Com lo Senyor, preycant en Hierusalem, convertí la noble e gran senyora Magdalena tirant aquella a la amor e conexença sua.” El mateix podem dir de santa Anna, Elisabeth i les santes dones que apareixen en les narracions evangèliques.

Les fonts bàsiques d’aquest llibre ultrapassen de bon tros el relat bíblic. Amb fantasia i bon gust, l’autora reconstrueix determinats episodis de la vida de Jesús silenciats en els Evangelis canònics i tanmateix significatius en els apòcrifs. La intenció és evident: edificar espiritualment les monges de la seva comunitat.

Estructurat en tres parts, el Vita Christi se centra en el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús, i en la passió, mort i resurrecció del Senyor fins a la dormició i coronació de Maria. Davant la vida pública de Jesús —elecció dels deixebles i anys de predicació— el text passa ràpidament. Així, doncs, en sentit estricte, no es tracta d’una Vida de Crist; més aviat mostra, des d'una perspectiva femenina, quasi feminista, la relació de Jesús amb les dones.

L’estil de l’obra és viu, d’una gran creativitat. Moltes de les escenes de Jesús i Maria són pletòriques d’emotivitat i tendresa. Els comentaris, piadosos, i les descripcions, meravelloses. Llenguatge a voltes simbòlic, personificació de les virtuts, a voltes col·loquial, especialment en els diàlegs, farcits de diminutius, que contrasta amb el tractament distingit i algunes escenes sumptuoses que formen part de la idiosincràsia de l’autora.

La narració no és lineal, sinó que segueix els esquemes de les Vita Christi medievals. Amb una notable diferència: En tot moment hi ha una visió positiva del paper de la dona. En això s’avança de bon tros. Les dones bíbliques (vegeu per exemple el paper que l’autora atribueix a Eva) i les evangèliques de Sor Isabel de Villena tenen, en la relació amb Jesús, aquella naturalitat que hi veiem avui i que trobem en els estudis exegètics actuals.

Joan Carreres i Péra