Papa Francesc: “Ser cristià és acollir”

Audiència General 1 de maig 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

17. La fe

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui m’agradaria parlar de la virtut de la fe. Juntament amb la caritat i l’esperança, aquesta virtut s’anomena “teologal”. Les virtuts teologals són tres: fe, esperança i caritat. Per què són teologals? Perquè només es poden viure gràcies al do de Déu. Les tres virtuts teologals són els grans dons que Déu dona a la nostra capacitat moral. Sense elles podríem ser prudents, justos, forts i temperats, però no tindríem ulls que hi vegin en la foscor, no tindríem un cor que estimi encara que no sigui estimat, no tindríem una esperança que s’atreveixi contra tota esperança.

Què és la fe? El Catecisme de l’Església Catòlica ens explica que la fe és l’acte amb què l’ésser humà s’abandona lliurement a Déu (n. 1814). Amb aquesta fe, Abraham va ser el gran pare. Quan va acceptar abandonar la terra dels seus avantpassats per anar cap a la terra que Déu li hauria mostrat, probablement va ser tingut per boig: per què deixar el conegut pel desconegut, el cert per l’incert? Però per què fer això? Està boig? Però Abraham se’n va, com si hagués vist l’invisible. Això és el que diu la Bíblia sobre Abraham: “Se’n va anar com si hagués vist l’invisible”. És bonic això. I encara serà aquest invisible que el farà pujar a la muntanya amb el seu fill Isaac, l’únic fill de la promesa, que només s’estalviarà el sacrifici a l’últim moment. Amb aquesta fe, Abraham es converteix en pare d’una llarga fila de fills. La fe el va fer fecund.

Moisès serà un home de fe, que, acollint la veu de Déu encara que més d’un dubte el pogués sacsejar, va continuar essent ferm i confiant en el Senyor, i fins i tot defensant el poble que sovint no tenia fe.

Una dona de fe serà la Verge Maria, que, rebent l’anunci de l’Àngel, que molts haurien rebutjat com a massa exigent i arriscat, respon: "Heus ací l’esclava del Senyor: que es faci en mi segons la teva paraula" (Lc 1,38). I amb el cor ple de fe, amb el cor ple de confiança en Déu, Maria emprèn un camí del qual no coneix ni la ruta ni els perills.

La fe és la virtut que fa el cristià. Perquè ser cristians no és, en primer lloc, acceptar una cultura, amb els valors que l’acompanyen, sinó que ser cristià és acollir i guardar un vincle, un vincle amb Déu: jo i Déu; la meva persona i el rostre amable de Jesús. Aquest vincle és el que ens fa cristians.

Parlant de la fe, em ve al cap un episodi de l’Evangeli. Els deixebles de Jesús estan travessant el llac i es veuen sorpresos per la tempesta. Creuen que poden superar-la amb la força dels seus braços, amb els recursos de l’experiència, però la barca comença a omplir-se d’aigua i s’espanten (cf. Mc 4,35-41). No s'adonen que tenen  la solució davant els ulls: Jesús és allà amb ells sobre la barca, enmig de la tempesta, i Jesús dorm, diu l’Evangeli. Quan finalment el desperten, espantats i també enrabiats perquè Ell els deixa morir, Jesús els renya: «Per què teniu por? Encara no teniu fe?» (Mc 4,40).

Heus aquí, doncs, el gran enemic de la fe: no és la intel·ligència, no és la raó, com, ai!, algú continua repetint obsessivament, sinó que el gran enemic de la fe és la por. Per això la fe és el primer do que cal acollir en la vida cristiana: un do que cal acollir i demanar diàriament, perquè es renovi en nosaltres. Aparentment, és un petit regal, però és l’essencial. Quan els nostres pares ens van portar a la pica baptismal, després d’haver dit el nom que havien triat per a nosaltres, el sacerdot els va preguntar – això va passar en el nostre Baptisme –: «Què demaneu a l’Església de Déu?». I els pares van respondre: «La fe, el baptisme!».

Per a un pare cristià, conscient de la gràcia que li ha estat regalada, aquest és el regal que demana també per al seu fill: la fe. Amb ella un pare sap que, fins i tot enmig de les proves de la vida, el seu fill no s’ofegarà de por. Aquest és l’enemic, la por. Sap també que, quan ja no tindrà un pare en aquesta terra, seguirà tenint un Déu Pare en el cel, que no l’abandonarà mai. El nostre amor és tan fràgil, i només l’amor de Déu venç la mort.

És veritat, com diu l’Apòstol, la fe no és de tots (cf. 2 Ts 3,2), i fins i tot nosaltres que també som creients, sovint ens n’adonem que només en tenim una petita quantitat. Sovint Jesús ens pot retreure, com ho va fer amb els seus deixebles, que som “homes de poca fe”. Però és el do més feliç, l’única virtut que se’ns permet envejar. Perquè qui té fe està ple d’una força que no és només humana; de fet, la fe “desencadena” la gràcia en nosaltres i obre la ment al misteri de Déu. Com va dir una vegada Jesús: «Si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, podríeu dir a aquesta morera: “Arrela’t i vés a plantar-te en el mar”, i t’obeiria» (Lc 17,6). Per això nosaltres també, com els deixebles, li repetim: Senyor, augmenta la nostra fe! (cf. Lc 17,5) És una pregària preciosa! La diem tots junts? “Senyor, augmenta la nostra fe”. La diem junts: [tots] “Senyor, augmenta la nostra fe”. Massa fluix, una mica més fort: [tots] “Senyor, augmenta la nostra fe!”. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.